III

Com ja he dit en un altre text, el tercer de BUP el nostre professor de valencià va voler que la classe férem poesia. D’aquesta etapa em vénen al cap pocs poemes, i d’aquests pocs recorde aquest poema d’Espriu per la versificació, de tres sil•labes que imita el galop d’un cavall. D’aquest poema poca cosa és poc dir de tan curt com és, i tampoc té una força semàntica espatarrant. Fet i fet, la gràcia del poema està en el fet rítmic.

Música: Sash, "Equador"

Amb una tèrbola

(Tanque. No em compensa. La meua intenció era promoure un lloc d'opinió i de reflexió poètica, i valorats els resultats, he comprovat que no he sabut reeixir-ne. Ací deixe el darrer; no sé si en penjaré més)

Raïm de vent de Júlia Zabala és un llibre difícil per a mi (i els que han vingut després hi han continuat la línia). Té unes referències que no he viscut, descriu un món que no m’és habitual, si no és que el veig per la televisió, fet i fet, a molta distància; pel que conec de Júlia és doncs un món on ha viatjat, que ha observat i viscut d’acord amb els seus estudis i interessos personals. Tot un món diferent del meu, del qual puc sentir empatia, però que no és meu.

Tanmateix, en aquest llibre sí que hi reconec una violència molt evident, gens superficial, i que es centra en un col•lectiu ben concret. La veu poètica escrivia aquests versos sent molt jove i fa cosa intuir que en aquesta joventut hom puga desplegar una violència, un patiment i una frustració considerables, a l’hora de retratar la vida i la societat del sud del nostre sud, que en el meu cas només he vist en pel•lícules, telenotícies, fotos, etc.

Música: And One, “Metalhammer”.

T'estimo

(no m'hauria imaginat una indiferència tan contundent, però, bé continuarem, res i avant)

No trobe un llibre de la Maria Mercé Marçal. No sé per on para, el dec haver perdut en el trasllat de casa. El fet és que m’he adonat quan he tirat a cercar-lo per a fer-ne una lectura. És el Bruixa de dol, el llibre que vaig llegir el darrer any de la carrera per a fer un treball d’una assignatura.

Dita l’anècdota, he de reconéixer que Marçal és una gran desconeguda per a mi. He llegit un parell de llibres i el fet és que no m’ha acabat de fer el pes. No he sabut connectar prou amb el missatge de la veu poètica, malgrat que hi han poemes que sí que m’han agradat. Espigolant, espigolant, he trobat un parell de poemes que he vist que podia recitar jo (perquè evidentment, d’açò es tracta, que siguen poemes que, dins les meues limitacions, em trobe còmode recitant-los).

Música: Antico, “We need freedom”.

U 6

Música: True Faith, New Order.

U 5

Música: Blue Monday, New Order.

U 4

Música: Porcelain, Moby.

U 3

Música: Enjoy the silence, Depeche Mode.

U 2

Música: Teardrop, Massive Attack.

U 1

Aquest mes d'agost no penjaré poemes d'altri, només penjaré poemes meus amb música (ves, cap cosa novedosa!), però aquests poemes d'agost no pertanyen al Dos poals de sabó, sinó que formen part de la plaqueta que vaig presentar a Almussafes l'abril passat, i que va quedar finalista juntament amb quatre plaquetes més. El recull es diu U.

Pel que fa a l'opció dels comentaris, desconnectaré aquesta opció. La raó és que m'estime que ho sentiu tot i després hi digueu la vostra, allà el final d'agost.

Música: You're not alone, Olive.

Moviment ràpid

Aquest poema tanca la primera part del Dos poals. La veu poètica ha mostrat amb tristesa com ha quedat el camp després de tants poemes i considera que no hi ha imatge més aclaridora que algunes de les que Dalí pinta: per exemple, hom podria recordar, d’entre altres, la dels rellotges.

El meu món

La veu poètica vol fer saber quin és l’estat d’ànim que té. Vol mostrar als lectors de quina manera es sent i ho fa amb aquesta mena de diàleg desfigurat, en què la veu poètica fa servir el títol del poema per a parlar primer (dins la concepció poètica de la veu hi ha el joc que poden donar els títols, com han fet Calders i Monzó en els seus contes, molts d’aquests comprensibles quan s’interpreten aquests títols) i el diàleg es fa efectiu amb el mateix poema, quan la persona interpel•lada respon a la veu poètica. Una altra volta la ironia i la mala llet.

Ramon

Dues parts funcionen independents però alhora lligades en aquest poema. Que la veu poètica cite Ramon Llull no és una mostra de pedanteria literària (no li agraden molt els temes de les poesies d’aquell), sinó una troballa d’una ànima bessona en aquest món de la lletra en el qual reflectir-se. Cadascú ha pres un paper i fa el possible per a dur-los a terme. Al remat, també la veu poètica sap defensar-se dels atacs: qui ha llegit el llibre (o ha començat a sentir-lo) deu haver comprovat de quina manera la ironia i el joc són un bon escut.

La garsa i l'esmerla

Aquest poema és també u dels habituals als llibres de text per a treballar la poesia a l’institut. És un poema preciós, però em fa la sensació que per les ments de l’alumnat passa sense pena ni glòria: fet i fet, és com una peça de música clàssica que només acaba assaborint un grup de gent que tinga una sensibilitat un poc afinada. Al capdavall, els adolescents també pateixen del mal d’amor i pateixen per si algú els estima o no, els fa cas o no; tanmateix ells es senten més còmodes (entenen més) altres poemes o cançons, un tant més prosaics i no tan exigents.

Si al remat hi afegim la llengua i l’estil tan antigós la cosa es fa una paret per a ells, perquè encara que ens encabotem a dir-los que el català medieval és accessible i entenible als nostres dies, ells hi noten la distància: per a això sí que tenen pillada.

Música, "When the morning comes", La Luna.

Dos poals 2

Aquest és el primer vídeo que vaig crear, per a una presentació del llibre. Se’m va ocórrer de casualitat, i aquest fet va esdevenir l’origen de la fal•lera que tinc de muntar imàtgens i fer vídeos amb poemes. Va ser la darrera volta que presentava el llibre del Dos poals; en aquesta ocasió era als Poblets. Hi va vindre molt poca gent, fet i fet, en poblets menuts ja es sap, però així i tot, en va ser prou si tinc en compte la proporció poble-habitants. Les persones que hi apareixen són amics meus i espere que no s’enfaden perquè ara es veuen per internet (hi han altres amics que no ixen perquè no van ser capaços d’enviar-me una foto d’ells amb el llibre: ells s’ho han perdut).

Criatura dolcíssima

Recorde d’aquest poema haver-lo treballat al 3r de BUP (1r de Batxillerat d’ara) en el darrer trimestre, quan el professor Tomàs Llopis, després de fer el curs de narrativa, va endegar el curs de poesia. Aquest poema era al llibre que féiem servir i la activitat que vam fer va ser recrear un poema seguint l’estructura d’aquest poema de Fuster. Supose que dec tenir encara el poema (a hores d’ara em fa gossera mirar la carpeta).

Per a la versió recitada que he fet, he afegit al poema aquest (el número 1) el número cinc, tots dos del llibre Escrit per al silenci.

La música, Tetris en versió del DJ Rush (malauradament, per a aquest poema volia la música de la consola Nintendo, però no ha pogut ser).

Euoe

Al final hom sempre torna als orígens, a la mare de tots els ous.

Gràcies a Amparo Bertomeu per la revisió.

És una putada

¿Ha d’agrair una persona que la putejaren si en passar uns anys li ha servit per a millorar? És a dir, ¿servirà per a bé tancar-li portes si amb això fa que es plantege la perspectiva i la forma de treballar i de produir, de manera que temps després puga mostrar un producció destacable? Fet i fet, ¿ha de sentir-se satisfet per aquella situació, donar-les gràcies i no reservar cap mena de ressentiment?

Les embranzides

La veu poètica continua preocupada amb la mediocritat personal, però també retreu la mediocritat dels altres. Perquè allò que emprenya més la veu és comprovar com altres veus que han significat alguna cosa important han anat esllanguint-se i han perdut la força d’abans, i malgrat això continuen gaudint del favor de les editorials per a publicar-les: com dirien, cria fama i gita’t a dormir (per cert, aquest refrany és el títol d’un poema que apareixerà en la segona part del Dos poals). De retruc , la lluita del voler i no poder

Altrament, en aquest poema es reprén el bestiari amb la confrontació de l’abella i de la vespa.

Tenia una gossa

Efectivament, tenia dues gosses, la que tenia por de la mànega de l’aigua (tota un pastora alemanya!) i una altra que es menjava totes les mànegues (una bretona). La primera no desfeia les gomes potser perquè vam tardar molt a dutxar-la i ja de grandeta no tenia tanta esma (a més a més, que ja estava prou escarmentada d’algunes coses que va trencar essent jove: plantes, jardineres, roba, etc.). L’altra, tanmateix, va coincidir que ens la van portar joveneta i d’alguna manera es desfogava la juguera mossegant tot el que trobava pel bancal de casa(fet i fet, encara no sabia quins eren els límits que no havia de traspassar).

D’aquesta manera, hom pot veure com una mateixa situació duta a terme en edats diferents i en races diverses pot desembocar en actituds diferents. Amb quina de les dues gosses hom identificaria la veu poètica del Dos poals?

La vaca cega

Trobe que, al poema de la vaca, li ha passat el mateix que al poema dels Algadins: no cal dir que poèticament tant Maragall com Llorente són dos mons diferents, però tinc la sensació que els dos poetes han esdevingut carn d’un sol poema que es repeteix constantment, any rere any, als llibres d’escola.

Vaig conéixer el poema de “La vaca cega” quan vaig començar la carrera, en l’assignatura “Introducció a la literatura catalana del segle XX” (impartida per la professora benvolguda Assumpció Bernal). Encamant en vaig perdre la pista, ja que després no he llegit gaire coses de Joan Maragall, si no és en alguna antologia. Però temps arrere me’n va vindre la flamerada, de manera que ara podia fer-li l’homenatge.

Al remat, sincerament, el poema no és que em diga molt, però m’agradaria fer entendre que els versos aquests sí que són un bon exercici poètic.

Música: Felix “Don’t you want my love”

Hui has decidit

Deixar-se barba (o no afaitar-se a sovint) és considerat a voltes com un acte de rebel•lia; en els meus anys de carrera, he vist com molts companys es deixaven no ja barba de pocs dies, sinó barbes considerables. En el meu cas, que no sóc de pil•lositat abundant, també vaig deixar que la cara mostrara pèls, amb la curiositat que eren negres, blancs, roigs i rossos: fet i fet, una barba estranya, comparada amb la dels altres, cerrades, atapeïdes i dures de color. La mata aclarida que em deixava créixer representava això, una mostra de rebel•lia, però més que res per trencar costums: el meus pares es quedaven sorpresos que el fill acostumat es deixava un tros de cara per a afaitar(perquè, al remat, el que em feia a la cara era deixar-me la pereta tan famosa).

No cal dir que identificar barba amb rebel•lia pot resultar estúpida, però en moltes ocasions el jovent s’entesta a fer coses molt estranyes per a manifestar un encontre amb els adults, i com que a mi ja em representava un element d’estranyesa davant els meus pares, acostumats a una cara neta i fina els dissabtes (o dates assenyalades), doncs ja m’anava bé.

Aquest poema té una veu diferent, una segona persona que sembla que té algun poder sobre la resta, i el fa servir envers algú que té ganes de rebel•lar-se , i com a poderós que és, talla i cus en el món que la veu del Dos poals... retrata al llibre. Qui no s’ha encontrat mai una veu semblant?

Dos poals de sabó

L’estiu passat l’associació Amics de Teulada em va convidar a participar en un recital de poesia que organitzen per agost. L’acte tenia dos parts: en la primera els lletraferits del poble recitaven els poemes propis, i la segona estava reservada al poeta convidat, en aquest cas jo. Aquest recital té l’encert que no només hi participen poetes amb obra publicada, sinó que també hi tenen veu les persones en general que tenen aficcions poètiques, les quals poden disposar d’un faristol des d’on dir-hi la seua: podran agradar els poemes o no, però el fet és que qualsevol persona pot sentir-se important en ser escoltada, en un ambient poètic i celebratiu.

Aquell dia que vaig recitar jo, m’ho vaig passar molt bé: en camp local jo era el visitant (els únics del meu poble per a fer-me costat, els meus pares) i els de l’associació em van tractar afectuosament. Em van convidar a sopar de recapte i em van obsequiar amb una botella de mistela i un gravat. Per la meua part, per a no decebre’ls, vaig preparar, a banda dels poemes, uns vídeos per a trencar el gel: u ja l’heu vist, i aquest que presente ara, el segon (per cert, hi haurà un tercer...).

Hooray

Aquesta setmana he passat uns dies a Gal·les i a Anglaterra. A banda de raons de plaer, hi he viatjat també per raons de faena poètica. He anat a Leicester a fer un taller de poesia avantguardista i un recital. Ha estat el meu debut internacional, i l’experiència, més que positiva: un valencià que recitava en català convidat per una universitat anglesa. Açò es mereixia aquest poema. Al remat, gràcies Anna per la revisió.

Assumiràs

Ara fa cinc anys que Tràfex, el grup de recitadors del qual forme part, vam commemorar la mort de Vicent Andrés Estellés amb un recital al poble (ho pense ara i ho considere com la meua presentació oficial com a recitador). Aquell diumenge poètic, Tràfex va fer un recorregut pels temes més importants que tractava Estellés en poesia: la mort, la vida diària, l’amor, la postguerra. La sala del recital era plena de gom a gom i els espectadors es regalaven amb cafens, misteles i dolços, en una sobretaula agradable de final d’hivern. Els nostres nervis s’escampaven per l’estança i com a detall juganer vam col•locar al faristol un morter de fer allioli (poema que també vam recitar i que ja ha estat penjat ací).

A mi, em va tocar acabar el recital, i com a final, vaig recitar els poemes “Muixeranga” i “Assumiràs”, els dos en u, mentre sonava en directe de dolçaina i tabalet la Muixeranga. No sé fins a quin punt va ser compartit o estés, però jo em vaig emocionar molt: per la música, per l’ambient, pel que representa el poema, per la quantitat de gent que va vindre, pel descans d’haver realitzat un acte cultural, encara que modest, amb molta il•lusió.

Ara fa quinze anys que Estellés va faltar, però el poema, que ja té anys, malauradament està més que vigent. Potser hom podria titllar Estellés de presumptuós per proclamar-se la veu i la consciència d’un poble, però des dels nostres dies estant, alguns poden entendre aquesta actitud. Altrament, el que no pot ser acceptat és que encara als nostres dies algú es senta amb la responsabilitat de fer-ho, en un temps en què el mot valencià acabarà prenent un altre significat. Però sobre aquest tema n’hi ha molt que furgar.


Música: The Prodigy, "Breathe"

És trist

Vaig voler estudiar filologia perquè pensava que estudiant la literatura m’ajudaria a ser un bon escriptor: he de dir que va ser al COU quan vaig decidir escriure, concretament poesia. Haver estudiat m’ha servit de molt, per a bo i per a roí. Ara la cosa serà dir quina ha estat la cosa bona i quina la dolenta, tot depenent del manera de considerar-ho. Bé o malament, no només he llegit molts llibres de literatura, sinó que hom m’ha fet veure alguns interiors de la literatura, per exemple, manies i preferències de professors; actituds de crítics literaris, que, en veure-les juntes, es contradeien; cànons literaris; maneres d’actuar en premis literaris, etc. Tot el conjunt va servir per a fer-me veure que la literatura era alguna cosa més que escriure, que hi ha tot un món soterrani que cal tenir ben present.

Com ja he contat en altres situacions i en altres llocs, tinc una inquietud molt gran: la de la mediocritat. A l’hora de crear aquest Dos poals m’ha estat punxant contínuament aquesta preocupació. Parlar de llibres a la facultat i considerar quines obres eren bones i quines dolentes; jutjar quin moment d’un autor és brillant o mediocre; discutir quin moment literari és més esplendorós o més decadent; valorar qui pot arribar a ser una figura literària indiscutible o oblidable; tot açò ha fet que em plantejara com havia de ser la meua obra.

He sentit desassossec mentre he anat escrivint els meus versos. M’he acomparat amb altres poetes. He sentit decepció de veure com es donaven segons quins premis. M’he enfadat amb la crítica literària. Fet i fet, he patit molt per raó d’aquest mot que em segueix en la producció de versos, com és la mediocritat. He volgut reflectir aquest rebuig fent servir l’aburgesament, juntament amb tot el que implica aquest tipus de vida. Al remat, aquest poemari primer que he publicat és un recordatori per a mi en un futur, per a fer-me conscient que aquesta intranquil•litat no acabe guanyant-me (una altra cosa serà si ho aconseguiré o no).

Esbós d'una elegia

Aquest és el poema que més m’agrada de l’Estellés. L’he llegit moltes voltes, però de manera espaiada de manera que no l’avorrisca i conserve encara el poder de commoure’m. Malgrat que jo hi faria alguns retocs, el conjunt és d’una exquisidesa impressionant i d’una sensibilitat que m’esgarrifa. És u dels poemes que m’agradaria escriure.

Música: The Object “BSO Terminator 2”

El pi

“El pi de Formentor” és el segon poema que vaig haver d’aprendre de cor quan era 8é de l’EGB (2n de l’ESO), però aquesta volta la mestra no ens va fer recitar-lo (¿potser perquè va considerar que no pagava la pena fer l’activitat, tal volta perquè el primer recital va ser un fracàs? No ho recorde bé, tanmateix). Com el dels Algadins que ja he recitat abans, aquest poema també sol aparéixer als llibres d’institut per a treballar el tema de la poesia. Altrament, he tingut el plaer de visitar el cap de Formentor i m’he fet la il•lusió de suposar que u dels tants pins que hi han devia ser el que cantava el poeta mallorquí. Roda i volta, per una cosa, per l’altra o per l’altra hi guarde simpatia, de manera que he decidit enregistrar-lo en aquesta finestra.




Altrament considere que la veu poètica amb aquest poema ha endegat una propaganda un poc exagerada envers el pi. Perquè, sincerament, els pins no crec que arriben ni a ser més vells que l'olivera, ni més forts que el roure, ni més verds que el taronger. Com diríem actualment, crec que l'operació de màrqueting ha sobrevalorat massa les qualitats del producte.


Música: The Chemical brothers, “Hey girls, hey boys”

Tu defensaves...

Estant a Londres d’Erasmus vaig descobrir que al món estranger (no només a València) hom podia trobar literatura catalana. Com un ingenu vaig quedar meravellat de trobar Foix, March, Martorell, Monzó, Calders, Estellés! a la biblioteca de la facultat. Recuperat del sacsó que em va espolsar el provincianisme amb què havia viscut anys arrere durant la carrera, no vaig estar-me d’agafar llibres i mirar-los. En una d’aquelles vaig obrir un llibre d’Estellés i vaig ensopegar amb el poema de l’allioli. El vaig trobar tan divertit, tan genial, tan... que l’escrivia a les cartes que enviava des de Londres.

Anys després, en un recital que vam realitzar per commemorar que Estellés feia deu anys que havia faltat, hom va recuperar el poema de l’allioli, però jo no el vaig llegir. És per això que ara és el moment de retre l’homenatge al poema: ara que fa deu anys que vaig viure a Londres una de les experiències més cabdals de ma vida; ara que fa deu anys que vaig descobrir que al món també hi ha poesia catalana; ara que la meua llengua és igual de digna que qualsevol altra malgrat els disgusts i els atacs que alguns sectors de la societat s’encaboten a donar-me i fan el possible perquè desaparega.

Música: Moby, “The lobby theme” de The Matrix

Pano...(sons inintel·ligibles)...talà.

Aquest poema va sortir a partir d’una cançó de l’Andrés Calamaro mentre preparava el sopar al pis de Benimaclet (havent acabat ja la carrera, em vaig traslladar juntament amb els companys del pis a viure els darrers anys d’estudiant a Benimaclet. Va ser en aquest moment que vaig sentir l’experiència benimacletera de saludar gent coneguda, de veure els tramvies, dels dijous de picadetes, de cerveses i de cinema). El Paco, un amic de Pego, va dur el CD doble del Calamaro i el sentíem mentre cuinàvem. En una d’aquelles cançons vaig ensopegar amb uns versos que em van encisar, però el fet és que no havia entés bé el que deia (com sol passar amb algunes cançons, que hom entén el que li sembla). La cosa és que després d’adonar-me de l’error d’apreciació, vaig trobar els versos vulgars; que, roda i volta, m’agradava més la part que jo havia canviat que la que ell cantava.


A partir d’aquest error vaig compondre aquest poema. Aquest error em va proporcionar una imatge, una metàfora, per a donar sentit al poemari dels Dos poals.

Hoch

Aprofitant que anava a la fira de Frankfurt, doncs...

Gràcies a Mavi Lucas pel repàs que em va fer al que jo havia fet a bonament.

Vora el barranc dels Algadins

Potser resulta estrany que recite aquest poema de Teodor Llorente, més que res perquè el meu estil de fer poesia no connecta gaire amb aquest poeta (un intel·lectual que no té gaire simpatitzants en els àmbits nacionalvalencianistes perquè sembla que hauria pogut fer més del que va fer per a redreçar el camí polític valencià, en aquell temps en què els intel·lectuals tenien algun paper destacat en la societat. Un intel·lectual que sembla que per mantenir un benestat al Cap-i-casal va tombar-se cap a postures més sucursalistes).

Deixant de banda aquest fet lateral, la raó per què he decidit incorporar a aquesta finestra el “Barranc dels Algadins” és perquè va ser el primer poema valencià que vaig haver d’aprendre de cor, a 8é d’EGB (2n d’ESO), i recitar-lo a classe, ja que la mestra ens hi va obligar. A causa d’açò, vaig començar a tenir els Algadins dansant pel cap. Ja a 3r de BUP (1r de Batxillerat) el professor de valencià ens va fer recitar un poema i, ves per on, vaig decidir triar el Barranc una altra volta (també perquè era limitadíssim en el món de la poesia i no tenia molts recursos al cap). Ja de grandet el poema continua sent-me present perquè els Algadins apareixen constantment a tots els llibres de text de l’institut, com a exemple per a treballar el tema de la poesia (Bé, aquest i “El pi de Formentor, un altre clàssic).

Així doncs, com que sembla que aquest poema s’ha convertit en un text ben enfadós, i d’alguna manera, en part de ma vida literària, pense que seria adient retre-li aquest homenatge, malgrat Teodor.

Música d'Espiral "Dune"

Vinc de cal metge

Aquest poema és un intrús perquè no forma part del Dos poals de sabó... sinó del poemari que he acabat d’escriure enguany. A més a més, està basat en un poema que formava part del primer poemari que em van premiar amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València de l’any 1996. De retruc, també està inclòs en el primer llibre que he escrit ja fa temps i que malgrat esdevenir finalista del premis de Gandia de l’any 1998 no ha tingut el privilegi de ser publicat. Al remat, tot aquest embolic és a propòsit, donada la meua intenció poètica de ser molt queferós (això sí, amb idea, no arreu).

Dins la meua forma d’escriure poesia he trobat en els diàlegs un bon aliat per a explicar les coses que vull dir. Aquest fet és una influència de Joan Brossa, perquè ell els fa servir molt en la seua poesia. A voltes el poema és un diàleg o el diàleg serveix per a introduir el que serà el poema. Hom pot trobar absurd aquesta poesia, però per a mi té molt de missatge aquest joc d’oposats que hi ha. Per a acabar, la part final està basada en un fet real.

Aquesta horabaixa

A mitjan creació del poemari em vaig adonar que havia emprat alguns animals, i vaig resoldre decididament continuar fent-ne servir d’altres per diverses raons. De bestreta, pel que cada animal connota, és a dir, pel que cada animal significa al llarg de la tradició literària: aquest fet, doncs, podia ser un pilar bàsic de construcció del poemari. Tot seguit, perquè aquest ús es convertia en una veta bona, de les diverses que hi han, per a compondre (la veu poètica) i intuir (el lector) el poemari, ço és, els animals formen part d’un conjunt per a interpretar el que la veu pretén transmetre, juntament amb altres vetes que més avant aniran sortint i que explicaré. També era una manera de bastir un bestiari, com ja han fet autors com Pere Quart (una picada d’ullet, doncs). Al remat, si algú volguera utilitzar el poemari per a aprendre l’idioma, ací hom podria trobar vocabulari d’animals.

En el cas del poema aquest, el cigne (animal que hom entén com a ésser magnífic, majestuós, solemne, estètic) pot convertir-se en el llop amb pell de corder. Això, i l’aparició de les àvies de poble completen aquest poema dramàtic, de poder terrible i esverador.

Dos poals de sabó

Des de fa anys que estic interessat a incorporar a la meua proposta poètica elements que no tenen a vore estrictament amb el que és paper i lletra. Amb l'ajut de les noves tecnologies he estat experimentat maneres de dir coses, és a dir, com dir-les una volta que ja sé què vull dir. Aquest blog és una d'aquestes idees que he tingut, i el que voreu en el vídeo següent n'és una altra.

He de dir que tinc unes limitacions i que al remat, he fet el que he pogut saber fer. Si algú hi està interessat, té capacitat de millorar-ho i pot contribuir a la difusió del meu llibre d'aquesta manera, sàpia que hi té el meu permís i estaré disposat a aprendre-hi.

Els amants

Aquest és u dels poemes més recitats de l’Estellés, fins al punt que hom n’acaba fastiguejat, de sentir-lo tantes voltes, la gran part en casaments i en alguns recitals a l’ús (el mateix ocorre amb la cançó de Sau “Boig per tu”): tanmateix, només en algunes ocasions, perquè aquest poema, ben recitat, és u dels millors que té la nostra literatura. Una d’aquestes situacions en què em va desagradar el poema (i de retruc, començar a avorrir-lo) va ser quan el vaig sentir recitar a un professor de la facultat que ens explicava poesia (bé, no només vaig avorrir-li aquest, també quan es va posar a recitar el poema del pimentó torrat). Aquella recitació em va semblar inútil, falsa, condescendent i avorrible, com un poema recitat de forma rutinària i complaent, com una gràcia sense gràcia (com si aquella ocasió i el públic no foren especials també: una assignatura de poesia com a mínim ha de fer fama al nom que té i esforçar-s’hi per corprendre els alumnes). Ací va la meua proposta, amb la intenció de fer-hi un altre gir. Ara podreu dir-hi la vostra.

La música... Per què desgraciar la sorpresa? Ja ho posaré la setmana que ve...

Els meus pares

L’últim any de la carrera vaig fer treballs diversos de poesia i en u d’aquests vaig estudiar més pregonament les Elegies de Bierville. Aquestes elegies, ja les havia llegides un curs abans i em vaig quedar igual que estava: que eren molt difícils i que al final no em van deixar cap pòsit. Però en aquest treball més intens ja m’hi vaig enfrontar amb més decisió (m’hi anava la nota, òbviament); malgrat la complexitat hi vaig percebre imàtgens realment boniques, poderoses. Molta gent que parla d’aquestes Elegies assenyala de forma negativa aquest tema de la dificultat, i en el Dos poals... vaig pretendre utilitzar aquesta impressió hermètica. D’aquesta manera vaig recrear la imatge del fons de la mar d’una d’aquelles elegies com a reflex de la poesia intricada, bella, però que té el perill d’ofegar els submarinistes que s’hi enfonsen, no només per l’exuberància de la bellesa, sinó per l’embriaguesa, a la llarga, de les botelles d’oxigen que pot provocar col•lapses i esvaïments.

Lligat a açò, per a aquest poema vaig voler emprar una veta que em dóna joc, com són les pors múltiples que tenen els progenitors envers els fills menuts: en aquest cas, quan s’està a la mar. Aquests pares protectors podrien representar un paper coercitiu, i davant aquesta prohibició d’anar més enllà, la veu no té cap altre camí que excel•lir de totes, totes, en inferioritat de condicions, sobresortir malgrat aquest desavantatge.

Finalment, com a detall curiós, el castell de què hom parla no és d’aquests que es fan amb poalets, sinó dels que es fan a grapats de sorra caldosa: exemple, doncs, d’aquests intents de fer les coses de forma alternativa.

Visca (corregit i augmentat)

Penge una versió del poema d'abans; heu de tenir paciència i el volum ben alt!

Gràcies a la col·laboració d'Aitor.

La música és "Novembre", d'Obrint Pas, als quals agrairé que no em demanden.

Visca

Aquest és el primer poema del llibre premiat dels Dos poals, però no va ser el primer de crear-lo. El fet cert és que no recorde ni com ni quan se’m va ocórrer. Potser va ser una d’aquelles mitjanits de divendres que era al pis de València, escrivint versos, a fosques amb una lampadeta d’escriptori encesa (com veieu, tot molt ideal); no sé per què em va vindre una llampada dels dibuixos animats Bola de Drac, concretament aquells moments en què els personatges enceten un parlament èpic per motiu d’una batalla. En aquest cas em va vindre al cap quan Son Goku, mig mort, acabava de derrotar el dolent del moment, i va enraonar sobre el que havia significat aquell enfrontament definitiu, aquella victòria gairebé pírrica (perquè allí es fan unes destrosses impressionants).

Vaig voler recrear aquesta mena de discurs gloriós, aquest soliloqui heroic, i hom podria dir que ens vam quedar a gust: Goku després de tants episodis de lluita, i jo perquè insospitadament, sense ser-ne conscient, sense adonar-me’n, havia compost un manifest, el meu propòsit d’intencions dins el món de la poesia catalana; roda i volta, havia trobat el poema que havia d’obrir el llibre, que havia de brindar l’aparició meua al món de la literatura i havia de ser la clau de tots els meus panys poètics.