400 de circumstàncies

Dies arrere l'Àngels Gregori em va convidar a participar en un recital de poesia que es farà al final del mes a Oliva per a commemorar la data cabdal al nostre país de l'expulsió dels moriscs. Malauradament, per raons de faena i d'estudis no podré assistir-hi. Jo havia creat un poema al tall de l'esdeveniment, però com que no hi aniré i com que és un poema tan i tan específic, doncs, perquè no es perda en el calaix i atesa la freqüència tan espaiada amb què aporte poemes al blog aquest, ací l'escric (i no recite).

Digues, quin mèrit ha tingut
que no menjàrem carn de porc?
Quin orgull podríem demostrar
negant a la boca que tastara el vi?

Amb el disgust de la impotència,
amb la recança,
volia poder recordar només
aquesta part anecdòtica d'uns retrets.
Però hom no pot foragitar
allò que realment dol,
allò que fa mal de veres.

De què ha servit pregar cinc voltes al dia,
si no hi havia ningú que escoltara?
Per què ens hem jugat la vida de blanc per la negra,
si no hi era ningú per a considerar-ho?

Abatut per la pena del segle que s'ensorra
va entendre que la fe és un miratge,
perquè la força està en els fets de l'home,
i no en la confiança en les promeses intangibles:
a la terra l'home disposa el món
i ell no era dels qui disposaven.

Del tacte d'una clau recorda una esperança,
malaguanyada,
i animal de records, a hores d'ara
convindria que la indiferència
l'embolcallara.

Segària

Fa un any em van demanar col·laborar en una antologia de poesia que tenia com a tema el país des d'un punt de vista del paisatge, de la transformació ambiental, de l'acció humana, etc. Jo hi vaig presentar un poema que seguia la línia del Dos poals, i amb molta mà esquerra em van demanar de posar-n'hi un altre, ja que no encaixava amb el conjunt del poemari. No em va agradar gaire la proposta, però hi vaig cedir. El vaig refer i els el vaig enviar.

Ja fa un any que encara no ha eixit el poemari, no sé si es publicarà o no, i com que tarden a treure'l, doncs no vull esperar-me més. Ací el teniu.

Música, "Petit homenet de muntanya", Joan Miquel Oliver.

Sentiment

(a petició d'uns lectors del blog aquest)

Moviment ràpid

Aquest poema tanca la primera part del Dos poals. La veu poètica ha mostrat amb tristesa com ha quedat el camp després de tants poemes i considera que no hi ha imatge més aclaridora que algunes de les que Dalí pinta: per exemple, hom podria recordar, d’entre altres, la dels rellotges.

El meu món

La veu poètica vol fer saber quin és l’estat d’ànim que té. Vol mostrar als lectors de quina manera es sent i ho fa amb aquesta mena de diàleg desfigurat, en què la veu poètica fa servir el títol del poema per a parlar primer (dins la concepció poètica de la veu hi ha el joc que poden donar els títols, com han fet Calders i Monzó en els seus contes, molts d’aquests comprensibles quan s’interpreten aquests títols) i el diàleg es fa efectiu amb el mateix poema, quan la persona interpel•lada respon a la veu poètica. Una altra volta la ironia i la mala llet.

Ramon

Dues parts funcionen independents però alhora lligades en aquest poema. Que la veu poètica cite Ramon Llull no és una mostra de pedanteria literària (no li agraden molt els temes de les poesies d’aquell), sinó una troballa d’una ànima bessona en aquest món de la lletra en el qual reflectir-se. Cadascú ha pres un paper i fa el possible per a dur-los a terme. Al remat, també la veu poètica sap defensar-se dels atacs: qui ha llegit el llibre (o ha començat a sentir-lo) deu haver comprovat de quina manera la ironia i el joc són un bon escut.

Dos poals 2

Aquest és el primer vídeo que vaig crear, per a una presentació del llibre. Se’m va ocórrer de casualitat, i aquest fet va esdevenir l’origen de la fal•lera que tinc de muntar imàtgens i fer vídeos amb poemes. Va ser la darrera volta que presentava el llibre del Dos poals; en aquesta ocasió era als Poblets. Hi va vindre molt poca gent, fet i fet, en poblets menuts ja es sap, però així i tot, en va ser prou si tinc en compte la proporció poble-habitants. Les persones que hi apareixen són amics meus i espere que no s’enfaden perquè ara es veuen per internet (hi han altres amics que no ixen perquè no van ser capaços d’enviar-me una foto d’ells amb el llibre: ells s’ho han perdut).

Euoe

Al final hom sempre torna als orígens, a la mare de tots els ous.

Gràcies a Amparo Bertomeu per la revisió.

És una putada

¿Ha d’agrair una persona que la putejaren si en passar uns anys li ha servit per a millorar? És a dir, ¿servirà per a bé tancar-li portes si amb això fa que es plantege la perspectiva i la forma de treballar i de produir, de manera que temps després puga mostrar un producció destacable? Fet i fet, ¿ha de sentir-se satisfet per aquella situació, donar-les gràcies i no reservar cap mena de ressentiment?

Les embranzides

La veu poètica continua preocupada amb la mediocritat personal, però també retreu la mediocritat dels altres. Perquè allò que emprenya més la veu és comprovar com altres veus que han significat alguna cosa important han anat esllanguint-se i han perdut la força d’abans, i malgrat això continuen gaudint del favor de les editorials per a publicar-les: com dirien, cria fama i gita’t a dormir (per cert, aquest refrany és el títol d’un poema que apareixerà en la segona part del Dos poals). De retruc , la lluita del voler i no poder

Altrament, en aquest poema es reprén el bestiari amb la confrontació de l’abella i de la vespa.

Tenia una gossa

Efectivament, tenia dues gosses, la que tenia por de la mànega de l’aigua (tota un pastora alemanya!) i una altra que es menjava totes les mànegues (una bretona). La primera no desfeia les gomes potser perquè vam tardar molt a dutxar-la i ja de grandeta no tenia tanta esma (a més a més, que ja estava prou escarmentada d’algunes coses que va trencar essent jove: plantes, jardineres, roba, etc.). L’altra, tanmateix, va coincidir que ens la van portar joveneta i d’alguna manera es desfogava la juguera mossegant tot el que trobava pel bancal de casa(fet i fet, encara no sabia quins eren els límits que no havia de traspassar).

D’aquesta manera, hom pot veure com una mateixa situació duta a terme en edats diferents i en races diverses pot desembocar en actituds diferents. Amb quina de les dues gosses hom identificaria la veu poètica del Dos poals?

Hui has decidit

Deixar-se barba (o no afaitar-se a sovint) és considerat a voltes com un acte de rebel•lia; en els meus anys de carrera, he vist com molts companys es deixaven no ja barba de pocs dies, sinó barbes considerables. En el meu cas, que no sóc de pil•lositat abundant, també vaig deixar que la cara mostrara pèls, amb la curiositat que eren negres, blancs, roigs i rossos: fet i fet, una barba estranya, comparada amb la dels altres, cerrades, atapeïdes i dures de color. La mata aclarida que em deixava créixer representava això, una mostra de rebel•lia, però més que res per trencar costums: el meus pares es quedaven sorpresos que el fill acostumat es deixava un tros de cara per a afaitar(perquè, al remat, el que em feia a la cara era deixar-me la pereta tan famosa).

No cal dir que identificar barba amb rebel•lia pot resultar estúpida, però en moltes ocasions el jovent s’entesta a fer coses molt estranyes per a manifestar un encontre amb els adults, i com que a mi ja em representava un element d’estranyesa davant els meus pares, acostumats a una cara neta i fina els dissabtes (o dates assenyalades), doncs ja m’anava bé.

Aquest poema té una veu diferent, una segona persona que sembla que té algun poder sobre la resta, i el fa servir envers algú que té ganes de rebel•lar-se , i com a poderós que és, talla i cus en el món que la veu del Dos poals... retrata al llibre. Qui no s’ha encontrat mai una veu semblant?

Dos poals de sabó

L’estiu passat l’associació Amics de Teulada em va convidar a participar en un recital de poesia que organitzen per agost. L’acte tenia dos parts: en la primera els lletraferits del poble recitaven els poemes propis, i la segona estava reservada al poeta convidat, en aquest cas jo. Aquest recital té l’encert que no només hi participen poetes amb obra publicada, sinó que també hi tenen veu les persones en general que tenen aficcions poètiques, les quals poden disposar d’un faristol des d’on dir-hi la seua: podran agradar els poemes o no, però el fet és que qualsevol persona pot sentir-se important en ser escoltada, en un ambient poètic i celebratiu.

Aquell dia que vaig recitar jo, m’ho vaig passar molt bé: en camp local jo era el visitant (els únics del meu poble per a fer-me costat, els meus pares) i els de l’associació em van tractar afectuosament. Em van convidar a sopar de recapte i em van obsequiar amb una botella de mistela i un gravat. Per la meua part, per a no decebre’ls, vaig preparar, a banda dels poemes, uns vídeos per a trencar el gel: u ja l’heu vist, i aquest que presente ara, el segon (per cert, hi haurà un tercer...).

Hooray

Aquesta setmana he passat uns dies a Gal·les i a Anglaterra. A banda de raons de plaer, hi he viatjat també per raons de faena poètica. He anat a Leicester a fer un taller de poesia avantguardista i un recital. Ha estat el meu debut internacional, i l’experiència, més que positiva: un valencià que recitava en català convidat per una universitat anglesa. Açò es mereixia aquest poema. Al remat, gràcies Anna per la revisió.

És trist

Vaig voler estudiar filologia perquè pensava que estudiant la literatura m’ajudaria a ser un bon escriptor: he de dir que va ser al COU quan vaig decidir escriure, concretament poesia. Haver estudiat m’ha servit de molt, per a bo i per a roí. Ara la cosa serà dir quina ha estat la cosa bona i quina la dolenta, tot depenent del manera de considerar-ho. Bé o malament, no només he llegit molts llibres de literatura, sinó que hom m’ha fet veure alguns interiors de la literatura, per exemple, manies i preferències de professors; actituds de crítics literaris, que, en veure-les juntes, es contradeien; cànons literaris; maneres d’actuar en premis literaris, etc. Tot el conjunt va servir per a fer-me veure que la literatura era alguna cosa més que escriure, que hi ha tot un món soterrani que cal tenir ben present.

Com ja he contat en altres situacions i en altres llocs, tinc una inquietud molt gran: la de la mediocritat. A l’hora de crear aquest Dos poals m’ha estat punxant contínuament aquesta preocupació. Parlar de llibres a la facultat i considerar quines obres eren bones i quines dolentes; jutjar quin moment d’un autor és brillant o mediocre; discutir quin moment literari és més esplendorós o més decadent; valorar qui pot arribar a ser una figura literària indiscutible o oblidable; tot açò ha fet que em plantejara com havia de ser la meua obra.

He sentit desassossec mentre he anat escrivint els meus versos. M’he acomparat amb altres poetes. He sentit decepció de veure com es donaven segons quins premis. M’he enfadat amb la crítica literària. Fet i fet, he patit molt per raó d’aquest mot que em segueix en la producció de versos, com és la mediocritat. He volgut reflectir aquest rebuig fent servir l’aburgesament, juntament amb tot el que implica aquest tipus de vida. Al remat, aquest poemari primer que he publicat és un recordatori per a mi en un futur, per a fer-me conscient que aquesta intranquil•litat no acabe guanyant-me (una altra cosa serà si ho aconseguiré o no).

Pano...(sons inintel·ligibles)...talà.

Aquest poema va sortir a partir d’una cançó de l’Andrés Calamaro mentre preparava el sopar al pis de Benimaclet (havent acabat ja la carrera, em vaig traslladar juntament amb els companys del pis a viure els darrers anys d’estudiant a Benimaclet. Va ser en aquest moment que vaig sentir l’experiència benimacletera de saludar gent coneguda, de veure els tramvies, dels dijous de picadetes, de cerveses i de cinema). El Paco, un amic de Pego, va dur el CD doble del Calamaro i el sentíem mentre cuinàvem. En una d’aquelles cançons vaig ensopegar amb uns versos que em van encisar, però el fet és que no havia entés bé el que deia (com sol passar amb algunes cançons, que hom entén el que li sembla). La cosa és que després d’adonar-me de l’error d’apreciació, vaig trobar els versos vulgars; que, roda i volta, m’agradava més la part que jo havia canviat que la que ell cantava.


A partir d’aquest error vaig compondre aquest poema. Aquest error em va proporcionar una imatge, una metàfora, per a donar sentit al poemari dels Dos poals.

Hoch

Aprofitant que anava a la fira de Frankfurt, doncs...

Gràcies a Mavi Lucas pel repàs que em va fer al que jo havia fet a bonament.

Vinc de cal metge

Aquest poema és un intrús perquè no forma part del Dos poals de sabó... sinó del poemari que he acabat d’escriure enguany. A més a més, està basat en un poema que formava part del primer poemari que em van premiar amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València de l’any 1996. De retruc, també està inclòs en el primer llibre que he escrit ja fa temps i que malgrat esdevenir finalista del premis de Gandia de l’any 1998 no ha tingut el privilegi de ser publicat. Al remat, tot aquest embolic és a propòsit, donada la meua intenció poètica de ser molt queferós (això sí, amb idea, no arreu).

Dins la meua forma d’escriure poesia he trobat en els diàlegs un bon aliat per a explicar les coses que vull dir. Aquest fet és una influència de Joan Brossa, perquè ell els fa servir molt en la seua poesia. A voltes el poema és un diàleg o el diàleg serveix per a introduir el que serà el poema. Hom pot trobar absurd aquesta poesia, però per a mi té molt de missatge aquest joc d’oposats que hi ha. Per a acabar, la part final està basada en un fet real.

Aquesta horabaixa

A mitjan creació del poemari em vaig adonar que havia emprat alguns animals, i vaig resoldre decididament continuar fent-ne servir d’altres per diverses raons. De bestreta, pel que cada animal connota, és a dir, pel que cada animal significa al llarg de la tradició literària: aquest fet, doncs, podia ser un pilar bàsic de construcció del poemari. Tot seguit, perquè aquest ús es convertia en una veta bona, de les diverses que hi han, per a compondre (la veu poètica) i intuir (el lector) el poemari, ço és, els animals formen part d’un conjunt per a interpretar el que la veu pretén transmetre, juntament amb altres vetes que més avant aniran sortint i que explicaré. També era una manera de bastir un bestiari, com ja han fet autors com Pere Quart (una picada d’ullet, doncs). Al remat, si algú volguera utilitzar el poemari per a aprendre l’idioma, ací hom podria trobar vocabulari d’animals.

En el cas del poema aquest, el cigne (animal que hom entén com a ésser magnífic, majestuós, solemne, estètic) pot convertir-se en el llop amb pell de corder. Això, i l’aparició de les àvies de poble completen aquest poema dramàtic, de poder terrible i esverador.

Dos poals de sabó

Des de fa anys que estic interessat a incorporar a la meua proposta poètica elements que no tenen a vore estrictament amb el que és paper i lletra. Amb l'ajut de les noves tecnologies he estat experimentat maneres de dir coses, és a dir, com dir-les una volta que ja sé què vull dir. Aquest blog és una d'aquestes idees que he tingut, i el que voreu en el vídeo següent n'és una altra.

He de dir que tinc unes limitacions i que al remat, he fet el que he pogut saber fer. Si algú hi està interessat, té capacitat de millorar-ho i pot contribuir a la difusió del meu llibre d'aquesta manera, sàpia que hi té el meu permís i estaré disposat a aprendre-hi.