Els amants

Aquest és u dels poemes més recitats de l’Estellés, fins al punt que hom n’acaba fastiguejat, de sentir-lo tantes voltes, la gran part en casaments i en alguns recitals a l’ús (el mateix ocorre amb la cançó de Sau “Boig per tu”): tanmateix, només en algunes ocasions, perquè aquest poema, ben recitat, és u dels millors que té la nostra literatura. Una d’aquestes situacions en què em va desagradar el poema (i de retruc, començar a avorrir-lo) va ser quan el vaig sentir recitar a un professor de la facultat que ens explicava poesia (bé, no només vaig avorrir-li aquest, també quan es va posar a recitar el poema del pimentó torrat). Aquella recitació em va semblar inútil, falsa, condescendent i avorrible, com un poema recitat de forma rutinària i complaent, com una gràcia sense gràcia (com si aquella ocasió i el públic no foren especials també: una assignatura de poesia com a mínim ha de fer fama al nom que té i esforçar-s’hi per corprendre els alumnes). Ací va la meua proposta, amb la intenció de fer-hi un altre gir. Ara podreu dir-hi la vostra.

La música... Per què desgraciar la sorpresa? Ja ho posaré la setmana que ve...

Els meus pares

L’últim any de la carrera vaig fer treballs diversos de poesia i en u d’aquests vaig estudiar més pregonament les Elegies de Bierville. Aquestes elegies, ja les havia llegides un curs abans i em vaig quedar igual que estava: que eren molt difícils i que al final no em van deixar cap pòsit. Però en aquest treball més intens ja m’hi vaig enfrontar amb més decisió (m’hi anava la nota, òbviament); malgrat la complexitat hi vaig percebre imàtgens realment boniques, poderoses. Molta gent que parla d’aquestes Elegies assenyala de forma negativa aquest tema de la dificultat, i en el Dos poals... vaig pretendre utilitzar aquesta impressió hermètica. D’aquesta manera vaig recrear la imatge del fons de la mar d’una d’aquelles elegies com a reflex de la poesia intricada, bella, però que té el perill d’ofegar els submarinistes que s’hi enfonsen, no només per l’exuberància de la bellesa, sinó per l’embriaguesa, a la llarga, de les botelles d’oxigen que pot provocar col•lapses i esvaïments.

Lligat a açò, per a aquest poema vaig voler emprar una veta que em dóna joc, com són les pors múltiples que tenen els progenitors envers els fills menuts: en aquest cas, quan s’està a la mar. Aquests pares protectors podrien representar un paper coercitiu, i davant aquesta prohibició d’anar més enllà, la veu no té cap altre camí que excel•lir de totes, totes, en inferioritat de condicions, sobresortir malgrat aquest desavantatge.

Finalment, com a detall curiós, el castell de què hom parla no és d’aquests que es fan amb poalets, sinó dels que es fan a grapats de sorra caldosa: exemple, doncs, d’aquests intents de fer les coses de forma alternativa.

Visca (corregit i augmentat)

Penge una versió del poema d'abans; heu de tenir paciència i el volum ben alt!

Gràcies a la col·laboració d'Aitor.

La música és "Novembre", d'Obrint Pas, als quals agrairé que no em demanden.

Visca

Aquest és el primer poema del llibre premiat dels Dos poals, però no va ser el primer de crear-lo. El fet cert és que no recorde ni com ni quan se’m va ocórrer. Potser va ser una d’aquelles mitjanits de divendres que era al pis de València, escrivint versos, a fosques amb una lampadeta d’escriptori encesa (com veieu, tot molt ideal); no sé per què em va vindre una llampada dels dibuixos animats Bola de Drac, concretament aquells moments en què els personatges enceten un parlament èpic per motiu d’una batalla. En aquest cas em va vindre al cap quan Son Goku, mig mort, acabava de derrotar el dolent del moment, i va enraonar sobre el que havia significat aquell enfrontament definitiu, aquella victòria gairebé pírrica (perquè allí es fan unes destrosses impressionants).

Vaig voler recrear aquesta mena de discurs gloriós, aquest soliloqui heroic, i hom podria dir que ens vam quedar a gust: Goku després de tants episodis de lluita, i jo perquè insospitadament, sense ser-ne conscient, sense adonar-me’n, havia compost un manifest, el meu propòsit d’intencions dins el món de la poesia catalana; roda i volta, havia trobat el poema que havia d’obrir el llibre, que havia de brindar l’aparició meua al món de la literatura i havia de ser la clau de tots els meus panys poètics.