Ara fa cinc anys que Tràfex, el grup de recitadors del qual forme part, vam commemorar la mort de Vicent Andrés Estellés amb un recital al poble (ho pense ara i ho considere com la meua presentació oficial com a recitador). Aquell diumenge poètic, Tràfex va fer un recorregut pels temes més importants que tractava Estellés en poesia: la mort, la vida diària, l’amor, la postguerra. La sala del recital era plena de gom a gom i els espectadors es regalaven amb cafens, misteles i dolços, en una sobretaula agradable de final d’hivern. Els nostres nervis s’escampaven per l’estança i com a detall juganer vam col•locar al faristol un morter de fer allioli (poema que també vam recitar i que ja ha estat penjat ací).
A mi, em va tocar acabar el recital, i com a final, vaig recitar els poemes “Muixeranga” i “Assumiràs”, els dos en u, mentre sonava en directe de dolçaina i tabalet la Muixeranga. No sé fins a quin punt va ser compartit o estés, però jo em vaig emocionar molt: per la música, per l’ambient, pel que representa el poema, per la quantitat de gent que va vindre, pel descans d’haver realitzat un acte cultural, encara que modest, amb molta il•lusió.
Ara fa quinze anys que Estellés va faltar, però el poema, que ja té anys, malauradament està més que vigent. Potser hom podria titllar Estellés de presumptuós per proclamar-se la veu i la consciència d’un poble, però des dels nostres dies estant, alguns poden entendre aquesta actitud. Altrament, el que no pot ser acceptat és que encara als nostres dies algú es senta amb la responsabilitat de fer-ho, en un temps en què el mot valencià acabarà prenent un altre significat. Però sobre aquest tema n’hi ha molt que furgar.
Música: The Prodigy, "Breathe"
A mi, em va tocar acabar el recital, i com a final, vaig recitar els poemes “Muixeranga” i “Assumiràs”, els dos en u, mentre sonava en directe de dolçaina i tabalet la Muixeranga. No sé fins a quin punt va ser compartit o estés, però jo em vaig emocionar molt: per la música, per l’ambient, pel que representa el poema, per la quantitat de gent que va vindre, pel descans d’haver realitzat un acte cultural, encara que modest, amb molta il•lusió.
Ara fa quinze anys que Estellés va faltar, però el poema, que ja té anys, malauradament està més que vigent. Potser hom podria titllar Estellés de presumptuós per proclamar-se la veu i la consciència d’un poble, però des dels nostres dies estant, alguns poden entendre aquesta actitud. Altrament, el que no pot ser acceptat és que encara als nostres dies algú es senta amb la responsabilitat de fer-ho, en un temps en què el mot valencià acabarà prenent un altre significat. Però sobre aquest tema n’hi ha molt que furgar.
Música: The Prodigy, "Breathe"
