¿Ha d’agrair una persona que la putejaren si en passar uns anys li ha servit per a millorar? És a dir, ¿servirà per a bé tancar-li portes si amb això fa que es plantege la perspectiva i la forma de treballar i de produir, de manera que temps després puga mostrar un producció destacable? Fet i fet, ¿ha de sentir-se satisfet per aquella situació, donar-les gràcies i no reservar cap mena de ressentiment?
6 comentaris:
Josep Vicent: de les desgràcies pròpies sempre se n'aprén. Ara, agrair-li a algú que t'ha fet mal a consciència, encara que d'allò n'hages tret un millorament personal, doncs, pense que no. Normalment, la gent que actua de manera supèrbia fent mal perquè li rota, sol ser una mala persona i la vida sempre el posa al seu lloc. El mal que fas, d'una manera o altra el pagues (amb solitud, amb mals rotllos, etc.). És per això que, des de fa molt de temps, prove d'anar fent bé o evitant mals. No per aconseguir guanys, simplement, per higiene mental. Salutacions.
Amb aquesta preocupació poètica sempre he tingut un dilema, com una mena de síndrome d'Estocolm d'aquella manera. Ara, vulguem o no, sempre farem mal amb els actes que hom fa, moltes voltes inconscientment.
Per a millorar no cal ser putejat.
Cap ser humà es mereix aquesta humillaciò, pense que es més productiu la sabiesa d'escoltar.
Suau, no és tant la humiliació, sinó la confiança que es perd en la persona que t'ho diu
Què te'n diré...?Eixa és una pregunta que jo em faig moltes vegades i que encara no sé respondre.
Qui-sap-lo...
lo sap qui!
Publica un comentari a l'entrada