dilluns, 17 de març de 2008

Tu defensaves...

Estant a Londres d’Erasmus vaig descobrir que al món estranger (no només a València) hom podia trobar literatura catalana. Com un ingenu vaig quedar meravellat de trobar Foix, March, Martorell, Monzó, Calders, Estellés! a la biblioteca de la facultat. Recuperat del sacsó que em va espolsar el provincianisme amb què havia viscut anys arrere durant la carrera, no vaig estar-me d’agafar llibres i mirar-los. En una d’aquelles vaig obrir un llibre d’Estellés i vaig ensopegar amb el poema de l’allioli. El vaig trobar tan divertit, tan genial, tan... que l’escrivia a les cartes que enviava des de Londres.

Anys després, en un recital que vam realitzar per commemorar que Estellés feia deu anys que havia faltat, hom va recuperar el poema de l’allioli, però jo no el vaig llegir. És per això que ara és el moment de retre l’homenatge al poema: ara que fa deu anys que vaig viure a Londres una de les experiències més cabdals de ma vida; ara que fa deu anys que vaig descobrir que al món també hi ha poesia catalana; ara que la meua llengua és igual de digna que qualsevol altra malgrat els disgusts i els atacs que alguns sectors de la societat s’encaboten a donar-me i fan el possible perquè desaparega.


Música: Moby, “The lobby theme” de The Matrix