Deixar-se barba (o no afaitar-se a sovint) és considerat a voltes com un acte de rebel•lia; en els meus anys de carrera, he vist com molts companys es deixaven no ja barba de pocs dies, sinó barbes considerables. En el meu cas, que no sóc de pil•lositat abundant, també vaig deixar que la cara mostrara pèls, amb la curiositat que eren negres, blancs, roigs i rossos: fet i fet, una barba estranya, comparada amb la dels altres, cerrades, atapeïdes i dures de color. La mata aclarida que em deixava créixer representava això, una mostra de rebel•lia, però més que res per trencar costums: el meus pares es quedaven sorpresos que el fill acostumat es deixava un tros de cara per a afaitar(perquè, al remat, el que em feia a la cara era deixar-me la pereta tan famosa).
No cal dir que identificar barba amb rebel•lia pot resultar estúpida, però en moltes ocasions el jovent s’entesta a fer coses molt estranyes per a manifestar un encontre amb els adults, i com que a mi ja em representava un element d’estranyesa davant els meus pares, acostumats a una cara neta i fina els dissabtes (o dates assenyalades), doncs ja m’anava bé.
Aquest poema té una veu diferent, una segona persona que sembla que té algun poder sobre la resta, i el fa servir envers algú que té ganes de rebel•lar-se , i com a poderós que és, talla i cus en el món que la veu del Dos poals... retrata al llibre. Qui no s’ha encontrat mai una veu semblant?
No cal dir que identificar barba amb rebel•lia pot resultar estúpida, però en moltes ocasions el jovent s’entesta a fer coses molt estranyes per a manifestar un encontre amb els adults, i com que a mi ja em representava un element d’estranyesa davant els meus pares, acostumats a una cara neta i fina els dissabtes (o dates assenyalades), doncs ja m’anava bé.
Aquest poema té una veu diferent, una segona persona que sembla que té algun poder sobre la resta, i el fa servir envers algú que té ganes de rebel•lar-se , i com a poderós que és, talla i cus en el món que la veu del Dos poals... retrata al llibre. Qui no s’ha encontrat mai una veu semblant?
4 comentaris:
La veritat és que fa molta ràbia quan veus que t'has engreixat i no hi caps on cabies. A mi em passa molt sovint. No fins als extrems que la panxa m'impedesca de veure segons què, però sí que el suficient per a emprenyar-me. Supose que a tu no et passa. Le vegades que t'he vist, de vegades amb anys de diferència, sembre t'he trobat igual de llebrenc.
Quant al tema de la barbeta, jo fa anys que duc pereta per simple qüestió que m'hi trobe més afavorit, no per cap rebel·lia. Tanmateix, sí que recorde que una vegada que em vaig pelar al zero i mostrava un cap afaitat i lluent la gent de la família i veïnats no s'ho van prendre gaire bé. Salutacions.
No cal dir, que en ser jove, una pereta afavoreix més que una barba cerrada. A més a més, en el fet de deixar-te-la fa la impressió aquesta de novetat, la gent que et coneix se'n sorprén i fins i tot et diu que estàs més atractiu. To tel conjunt fa que hom se n'orgullisca i conceba aquest sentiment de jove que pot impressionar. Però tot aquesta història de la barba, aplicada metafòricament al que hi ha als Dos poals fa que semble més dramàtic.
deussssssss!!! tu creus... tu creus... tu creus que en plena operació bikini es pot penjar aquest poema? homeeeeee!!!! (passa'm la brometa, anda... :P)
i mort als pèls a la cara! Qui us diga que esteu més guapos meteix cotxinament!
Brometa passada, cap problema. Però ben bé que saps que la meua veu és prou tocacollons i no podia evitar-ho...
Sí, però ben bé que hom sap com és d'agradable que et diguen que estàs ben guapo (malgrat que conten mentida). Quan hi ha fretura bona és una cura.
Publica un comentari a l'entrada