Aquest poema va sortir a partir d’una cançó de l’Andrés Calamaro mentre preparava el sopar al pis de Benimaclet (havent acabat ja la carrera, em vaig traslladar juntament amb els companys del pis a viure els darrers anys d’estudiant a Benimaclet. Va ser en aquest moment que vaig sentir l’experiència benimacletera de saludar gent coneguda, de veure els tramvies, dels dijous de picadetes, de cerveses i de cinema). El Paco, un amic de Pego, va dur el CD doble del Calamaro i el sentíem mentre cuinàvem. En una d’aquelles cançons vaig ensopegar amb uns versos que em van encisar, però el fet és que no havia entés bé el que deia (com sol passar amb algunes cançons, que hom entén el que li sembla). La cosa és que després d’adonar-me de l’error d’apreciació, vaig trobar els versos vulgars; que, roda i volta, m’agradava més la part que jo havia canviat que la que ell cantava.
A partir d’aquest error vaig compondre aquest poema. Aquest error em va proporcionar una imatge, una metàfora, per a donar sentit al poemari dels Dos poals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada