Tu defensaves...

Estant a Londres d’Erasmus vaig descobrir que al món estranger (no només a València) hom podia trobar literatura catalana. Com un ingenu vaig quedar meravellat de trobar Foix, March, Martorell, Monzó, Calders, Estellés! a la biblioteca de la facultat. Recuperat del sacsó que em va espolsar el provincianisme amb què havia viscut anys arrere durant la carrera, no vaig estar-me d’agafar llibres i mirar-los. En una d’aquelles vaig obrir un llibre d’Estellés i vaig ensopegar amb el poema de l’allioli. El vaig trobar tan divertit, tan genial, tan... que l’escrivia a les cartes que enviava des de Londres.

Anys després, en un recital que vam realitzar per commemorar que Estellés feia deu anys que havia faltat, hom va recuperar el poema de l’allioli, però jo no el vaig llegir. És per això que ara és el moment de retre l’homenatge al poema: ara que fa deu anys que vaig viure a Londres una de les experiències més cabdals de ma vida; ara que fa deu anys que vaig descobrir que al món també hi ha poesia catalana; ara que la meua llengua és igual de digna que qualsevol altra malgrat els disgusts i els atacs que alguns sectors de la societat s’encaboten a donar-me i fan el possible perquè desaparega.

Música: Moby, “The lobby theme” de The Matrix

Pano...(sons inintel·ligibles)...talà.

Aquest poema va sortir a partir d’una cançó de l’Andrés Calamaro mentre preparava el sopar al pis de Benimaclet (havent acabat ja la carrera, em vaig traslladar juntament amb els companys del pis a viure els darrers anys d’estudiant a Benimaclet. Va ser en aquest moment que vaig sentir l’experiència benimacletera de saludar gent coneguda, de veure els tramvies, dels dijous de picadetes, de cerveses i de cinema). El Paco, un amic de Pego, va dur el CD doble del Calamaro i el sentíem mentre cuinàvem. En una d’aquelles cançons vaig ensopegar amb uns versos que em van encisar, però el fet és que no havia entés bé el que deia (com sol passar amb algunes cançons, que hom entén el que li sembla). La cosa és que després d’adonar-me de l’error d’apreciació, vaig trobar els versos vulgars; que, roda i volta, m’agradava més la part que jo havia canviat que la que ell cantava.


A partir d’aquest error vaig compondre aquest poema. Aquest error em va proporcionar una imatge, una metàfora, per a donar sentit al poemari dels Dos poals.

Hoch

Aprofitant que anava a la fira de Frankfurt, doncs...

Gràcies a Mavi Lucas pel repàs que em va fer al que jo havia fet a bonament.

Vora el barranc dels Algadins

Potser resulta estrany que recite aquest poema de Teodor Llorente, més que res perquè el meu estil de fer poesia no connecta gaire amb aquest poeta (un intel·lectual que no té gaire simpatitzants en els àmbits nacionalvalencianistes perquè sembla que hauria pogut fer més del que va fer per a redreçar el camí polític valencià, en aquell temps en què els intel·lectuals tenien algun paper destacat en la societat. Un intel·lectual que sembla que per mantenir un benestat al Cap-i-casal va tombar-se cap a postures més sucursalistes).

Deixant de banda aquest fet lateral, la raó per què he decidit incorporar a aquesta finestra el “Barranc dels Algadins” és perquè va ser el primer poema valencià que vaig haver d’aprendre de cor, a 8é d’EGB (2n d’ESO), i recitar-lo a classe, ja que la mestra ens hi va obligar. A causa d’açò, vaig començar a tenir els Algadins dansant pel cap. Ja a 3r de BUP (1r de Batxillerat) el professor de valencià ens va fer recitar un poema i, ves per on, vaig decidir triar el Barranc una altra volta (també perquè era limitadíssim en el món de la poesia i no tenia molts recursos al cap). Ja de grandet el poema continua sent-me present perquè els Algadins apareixen constantment a tots els llibres de text de l’institut, com a exemple per a treballar el tema de la poesia (Bé, aquest i “El pi de Formentor, un altre clàssic).

Així doncs, com que sembla que aquest poema s’ha convertit en un text ben enfadós, i d’alguna manera, en part de ma vida literària, pense que seria adient retre-li aquest homenatge, malgrat Teodor.

Música d'Espiral "Dune"

Vinc de cal metge

Aquest poema és un intrús perquè no forma part del Dos poals de sabó... sinó del poemari que he acabat d’escriure enguany. A més a més, està basat en un poema que formava part del primer poemari que em van premiar amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València de l’any 1996. De retruc, també està inclòs en el primer llibre que he escrit ja fa temps i que malgrat esdevenir finalista del premis de Gandia de l’any 1998 no ha tingut el privilegi de ser publicat. Al remat, tot aquest embolic és a propòsit, donada la meua intenció poètica de ser molt queferós (això sí, amb idea, no arreu).

Dins la meua forma d’escriure poesia he trobat en els diàlegs un bon aliat per a explicar les coses que vull dir. Aquest fet és una influència de Joan Brossa, perquè ell els fa servir molt en la seua poesia. A voltes el poema és un diàleg o el diàleg serveix per a introduir el que serà el poema. Hom pot trobar absurd aquesta poesia, però per a mi té molt de missatge aquest joc d’oposats que hi ha. Per a acabar, la part final està basada en un fet real.

Aquesta horabaixa

A mitjan creació del poemari em vaig adonar que havia emprat alguns animals, i vaig resoldre decididament continuar fent-ne servir d’altres per diverses raons. De bestreta, pel que cada animal connota, és a dir, pel que cada animal significa al llarg de la tradició literària: aquest fet, doncs, podia ser un pilar bàsic de construcció del poemari. Tot seguit, perquè aquest ús es convertia en una veta bona, de les diverses que hi han, per a compondre (la veu poètica) i intuir (el lector) el poemari, ço és, els animals formen part d’un conjunt per a interpretar el que la veu pretén transmetre, juntament amb altres vetes que més avant aniran sortint i que explicaré. També era una manera de bastir un bestiari, com ja han fet autors com Pere Quart (una picada d’ullet, doncs). Al remat, si algú volguera utilitzar el poemari per a aprendre l’idioma, ací hom podria trobar vocabulari d’animals.

En el cas del poema aquest, el cigne (animal que hom entén com a ésser magnífic, majestuós, solemne, estètic) pot convertir-se en el llop amb pell de corder. Això, i l’aparició de les àvies de poble completen aquest poema dramàtic, de poder terrible i esverador.

Dos poals de sabó

Des de fa anys que estic interessat a incorporar a la meua proposta poètica elements que no tenen a vore estrictament amb el que és paper i lletra. Amb l'ajut de les noves tecnologies he estat experimentat maneres de dir coses, és a dir, com dir-les una volta que ja sé què vull dir. Aquest blog és una d'aquestes idees que he tingut, i el que voreu en el vídeo següent n'és una altra.

He de dir que tinc unes limitacions i que al remat, he fet el que he pogut saber fer. Si algú hi està interessat, té capacitat de millorar-ho i pot contribuir a la difusió del meu llibre d'aquesta manera, sàpia que hi té el meu permís i estaré disposat a aprendre-hi.