Efectivament, tenia dues gosses, la que tenia por de la mànega de l’aigua (tota un pastora alemanya!) i una altra que es menjava totes les mànegues (una bretona). La primera no desfeia les gomes potser perquè vam tardar molt a dutxar-la i ja de grandeta no tenia tanta esma (a més a més, que ja estava prou escarmentada d’algunes coses que va trencar essent jove: plantes, jardineres, roba, etc.). L’altra, tanmateix, va coincidir que ens la van portar joveneta i d’alguna manera es desfogava la juguera mossegant tot el que trobava pel bancal de casa(fet i fet, encara no sabia quins eren els límits que no havia de traspassar).
D’aquesta manera, hom pot veure com una mateixa situació duta a terme en edats diferents i en races diverses pot desembocar en actituds diferents. Amb quina de les dues gosses hom identificaria la veu poètica del Dos poals?
D’aquesta manera, hom pot veure com una mateixa situació duta a terme en edats diferents i en races diverses pot desembocar en actituds diferents. Amb quina de les dues gosses hom identificaria la veu poètica del Dos poals?
3 comentaris:
Trobe que més amb la bretona, perquè, tot i que estàs molt ben "ensinistrat", encara serves un aire de rebel·lia que fa comboi! Salutacions
.....gossos, gosses. Jo soc mes de gats.
1r vot per a la bretona.
Els gats no em desagraden, però a ma casa sempre han hi hagut gossos (també és cert, que quan hem tingut gatets, han mort de manera molt dramàtica: xafats per un cotxe, mosegats per la pastora, etc.)
Publica un comentari a l'entrada