Vora el barranc dels Algadins

Potser resulta estrany que recite aquest poema de Teodor Llorente, més que res perquè el meu estil de fer poesia no connecta gaire amb aquest poeta (un intel·lectual que no té gaire simpatitzants en els àmbits nacionalvalencianistes perquè sembla que hauria pogut fer més del que va fer per a redreçar el camí polític valencià, en aquell temps en què els intel·lectuals tenien algun paper destacat en la societat. Un intel·lectual que sembla que per mantenir un benestat al Cap-i-casal va tombar-se cap a postures més sucursalistes).

Deixant de banda aquest fet lateral, la raó per què he decidit incorporar a aquesta finestra el “Barranc dels Algadins” és perquè va ser el primer poema valencià que vaig haver d’aprendre de cor, a 8é d’EGB (2n d’ESO), i recitar-lo a classe, ja que la mestra ens hi va obligar. A causa d’açò, vaig començar a tenir els Algadins dansant pel cap. Ja a 3r de BUP (1r de Batxillerat) el professor de valencià ens va fer recitar un poema i, ves per on, vaig decidir triar el Barranc una altra volta (també perquè era limitadíssim en el món de la poesia i no tenia molts recursos al cap). Ja de grandet el poema continua sent-me present perquè els Algadins apareixen constantment a tots els llibres de text de l’institut, com a exemple per a treballar el tema de la poesia (Bé, aquest i “El pi de Formentor, un altre clàssic).

Així doncs, com que sembla que aquest poema s’ha convertit en un text ben enfadós, i d’alguna manera, en part de ma vida literària, pense que seria adient retre-li aquest homenatge, malgrat Teodor.

Música d'Espiral "Dune"

Vinc de cal metge

Aquest poema és un intrús perquè no forma part del Dos poals de sabó... sinó del poemari que he acabat d’escriure enguany. A més a més, està basat en un poema que formava part del primer poemari que em van premiar amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València de l’any 1996. De retruc, també està inclòs en el primer llibre que he escrit ja fa temps i que malgrat esdevenir finalista del premis de Gandia de l’any 1998 no ha tingut el privilegi de ser publicat. Al remat, tot aquest embolic és a propòsit, donada la meua intenció poètica de ser molt queferós (això sí, amb idea, no arreu).

Dins la meua forma d’escriure poesia he trobat en els diàlegs un bon aliat per a explicar les coses que vull dir. Aquest fet és una influència de Joan Brossa, perquè ell els fa servir molt en la seua poesia. A voltes el poema és un diàleg o el diàleg serveix per a introduir el que serà el poema. Hom pot trobar absurd aquesta poesia, però per a mi té molt de missatge aquest joc d’oposats que hi ha. Per a acabar, la part final està basada en un fet real.

Aquesta horabaixa

A mitjan creació del poemari em vaig adonar que havia emprat alguns animals, i vaig resoldre decididament continuar fent-ne servir d’altres per diverses raons. De bestreta, pel que cada animal connota, és a dir, pel que cada animal significa al llarg de la tradició literària: aquest fet, doncs, podia ser un pilar bàsic de construcció del poemari. Tot seguit, perquè aquest ús es convertia en una veta bona, de les diverses que hi han, per a compondre (la veu poètica) i intuir (el lector) el poemari, ço és, els animals formen part d’un conjunt per a interpretar el que la veu pretén transmetre, juntament amb altres vetes que més avant aniran sortint i que explicaré. També era una manera de bastir un bestiari, com ja han fet autors com Pere Quart (una picada d’ullet, doncs). Al remat, si algú volguera utilitzar el poemari per a aprendre l’idioma, ací hom podria trobar vocabulari d’animals.

En el cas del poema aquest, el cigne (animal que hom entén com a ésser magnífic, majestuós, solemne, estètic) pot convertir-se en el llop amb pell de corder. Això, i l’aparició de les àvies de poble completen aquest poema dramàtic, de poder terrible i esverador.

Dos poals de sabó

Des de fa anys que estic interessat a incorporar a la meua proposta poètica elements que no tenen a vore estrictament amb el que és paper i lletra. Amb l'ajut de les noves tecnologies he estat experimentat maneres de dir coses, és a dir, com dir-les una volta que ja sé què vull dir. Aquest blog és una d'aquestes idees que he tingut, i el que voreu en el vídeo següent n'és una altra.

He de dir que tinc unes limitacions i que al remat, he fet el que he pogut saber fer. Si algú hi està interessat, té capacitat de millorar-ho i pot contribuir a la difusió del meu llibre d'aquesta manera, sàpia que hi té el meu permís i estaré disposat a aprendre-hi.

Els amants

Aquest és u dels poemes més recitats de l’Estellés, fins al punt que hom n’acaba fastiguejat, de sentir-lo tantes voltes, la gran part en casaments i en alguns recitals a l’ús (el mateix ocorre amb la cançó de Sau “Boig per tu”): tanmateix, només en algunes ocasions, perquè aquest poema, ben recitat, és u dels millors que té la nostra literatura. Una d’aquestes situacions en què em va desagradar el poema (i de retruc, començar a avorrir-lo) va ser quan el vaig sentir recitar a un professor de la facultat que ens explicava poesia (bé, no només vaig avorrir-li aquest, també quan es va posar a recitar el poema del pimentó torrat). Aquella recitació em va semblar inútil, falsa, condescendent i avorrible, com un poema recitat de forma rutinària i complaent, com una gràcia sense gràcia (com si aquella ocasió i el públic no foren especials també: una assignatura de poesia com a mínim ha de fer fama al nom que té i esforçar-s’hi per corprendre els alumnes). Ací va la meua proposta, amb la intenció de fer-hi un altre gir. Ara podreu dir-hi la vostra.

La música... Per què desgraciar la sorpresa? Ja ho posaré la setmana que ve...

Els meus pares

L’últim any de la carrera vaig fer treballs diversos de poesia i en u d’aquests vaig estudiar més pregonament les Elegies de Bierville. Aquestes elegies, ja les havia llegides un curs abans i em vaig quedar igual que estava: que eren molt difícils i que al final no em van deixar cap pòsit. Però en aquest treball més intens ja m’hi vaig enfrontar amb més decisió (m’hi anava la nota, òbviament); malgrat la complexitat hi vaig percebre imàtgens realment boniques, poderoses. Molta gent que parla d’aquestes Elegies assenyala de forma negativa aquest tema de la dificultat, i en el Dos poals... vaig pretendre utilitzar aquesta impressió hermètica. D’aquesta manera vaig recrear la imatge del fons de la mar d’una d’aquelles elegies com a reflex de la poesia intricada, bella, però que té el perill d’ofegar els submarinistes que s’hi enfonsen, no només per l’exuberància de la bellesa, sinó per l’embriaguesa, a la llarga, de les botelles d’oxigen que pot provocar col•lapses i esvaïments.

Lligat a açò, per a aquest poema vaig voler emprar una veta que em dóna joc, com són les pors múltiples que tenen els progenitors envers els fills menuts: en aquest cas, quan s’està a la mar. Aquests pares protectors podrien representar un paper coercitiu, i davant aquesta prohibició d’anar més enllà, la veu no té cap altre camí que excel•lir de totes, totes, en inferioritat de condicions, sobresortir malgrat aquest desavantatge.

Finalment, com a detall curiós, el castell de què hom parla no és d’aquests que es fan amb poalets, sinó dels que es fan a grapats de sorra caldosa: exemple, doncs, d’aquests intents de fer les coses de forma alternativa.

Visca (corregit i augmentat)

Penge una versió del poema d'abans; heu de tenir paciència i el volum ben alt!

Gràcies a la col·laboració d'Aitor.

La música és "Novembre", d'Obrint Pas, als quals agrairé que no em demanden.