Trobe que, al poema de la vaca, li ha passat el mateix que al poema dels Algadins: no cal dir que poèticament tant Maragall com Llorente són dos mons diferents, però tinc la sensació que els dos poetes han esdevingut carn d’un sol poema que es repeteix constantment, any rere any, als llibres d’escola.
Vaig conéixer el poema de “La vaca cega” quan vaig començar la carrera, en l’assignatura “Introducció a la literatura catalana del segle XX” (impartida per la professora benvolguda Assumpció Bernal). Encamant en vaig perdre la pista, ja que després no he llegit gaire coses de Joan Maragall, si no és en alguna antologia. Però temps arrere me’n va vindre la flamerada, de manera que ara podia fer-li l’homenatge.
Al remat, sincerament, el poema no és que em diga molt, però m’agradaria fer entendre que els versos aquests sí que són un bon exercici poètic.
Vaig conéixer el poema de “La vaca cega” quan vaig començar la carrera, en l’assignatura “Introducció a la literatura catalana del segle XX” (impartida per la professora benvolguda Assumpció Bernal). Encamant en vaig perdre la pista, ja que després no he llegit gaire coses de Joan Maragall, si no és en alguna antologia. Però temps arrere me’n va vindre la flamerada, de manera que ara podia fer-li l’homenatge.
Al remat, sincerament, el poema no és que em diga molt, però m’agradaria fer entendre que els versos aquests sí que són un bon exercici poètic.
Música: Felix “Don’t you want my love”
2 comentaris:
D'acord, però mentre La vaca cega és un (molt) bon poema, El barranc dels Algadins és totalment infumable (tot i que el barranquet passe pel meu poble).
Era només un matís, però principalment volia felicitar-te pel bloc i pels enllaços sonors que el fan molt més atractiu.
Gràcies per la felicitació.
Si bé pot semblar coent el poema dels Algadins, està en el mateix pla que el de la vaca cega.
Publica un comentari a l'entrada