Visca

Aquest és el primer poema del llibre premiat dels Dos poals, però no va ser el primer de crear-lo. El fet cert és que no recorde ni com ni quan se’m va ocórrer. Potser va ser una d’aquelles mitjanits de divendres que era al pis de València, escrivint versos, a fosques amb una lampadeta d’escriptori encesa (com veieu, tot molt ideal); no sé per què em va vindre una llampada dels dibuixos animats Bola de Drac, concretament aquells moments en què els personatges enceten un parlament èpic per motiu d’una batalla. En aquest cas em va vindre al cap quan Son Goku, mig mort, acabava de derrotar el dolent del moment, i va enraonar sobre el que havia significat aquell enfrontament definitiu, aquella victòria gairebé pírrica (perquè allí es fan unes destrosses impressionants).

Vaig voler recrear aquesta mena de discurs gloriós, aquest soliloqui heroic, i hom podria dir que ens vam quedar a gust: Goku després de tants episodis de lluita, i jo perquè insospitadament, sense ser-ne conscient, sense adonar-me’n, havia compost un manifest, el meu propòsit d’intencions dins el món de la poesia catalana; roda i volta, havia trobat el poema que havia d’obrir el llibre, que havia de brindar l’aparició meua al món de la literatura i havia de ser la clau de tots els meus panys poètics.