dijous, 17 d’abril de 2008

És trist

Vaig voler estudiar filologia perquè pensava que estudiant la literatura m’ajudaria a ser un bon escriptor: he de dir que va ser al COU quan vaig decidir escriure, concretament poesia. Haver estudiat m’ha servit de molt, per a bo i per a roí. Ara la cosa serà dir quina ha estat la cosa bona i quina la dolenta, tot depenent del manera de considerar-ho. Bé o malament, no només he llegit molts llibres de literatura, sinó que hom m’ha fet veure alguns interiors de la literatura, per exemple, manies i preferències de professors; actituds de crítics literaris, que, en veure-les juntes, es contradeien; cànons literaris; maneres d’actuar en premis literaris, etc. Tot el conjunt va servir per a fer-me veure que la literatura era alguna cosa més que escriure, que hi ha tot un món soterrani que cal tenir ben present.

Com ja he contat en altres situacions i en altres llocs, tinc una inquietud molt gran: la de la mediocritat. A l’hora de crear aquest Dos poals m’ha estat punxant contínuament aquesta preocupació. Parlar de llibres a la facultat i considerar quines obres eren bones i quines dolentes; jutjar quin moment d’un autor és brillant o mediocre; discutir quin moment literari és més esplendorós o més decadent; valorar qui pot arribar a ser una figura literària indiscutible o oblidable; tot açò ha fet que em plantejara com havia de ser la meua obra.

He sentit desassossec mentre he anat escrivint els meus versos. M’he acomparat amb altres poetes. He sentit decepció de veure com es donaven segons quins premis. M’he enfadat amb la crítica literària. Fet i fet, he patit molt per raó d’aquest mot que em segueix en la producció de versos, com és la mediocritat. He volgut reflectir aquest rebuig fent servir l’aburgesament, juntament amb tot el que implica aquest tipus de vida. Al remat, aquest poemari primer que he publicat és un recordatori per a mi en un futur, per a fer-me conscient que aquesta intranquil•litat no acabe guanyant-me (una altra cosa serà si ho aconseguiré o no).

4 comentaris:

Teresa ha dit...

Sang d'orxata (ja te n'he dit prou...);p

dospoals ha dit...

Tota la que vulgues, però que alce la mà qui no s'ha pixat mai al llit

Suau ha dit...

Creixer, no és gens facil..........per aixó val la pena.

dospoals ha dit...

Evidentment, literàriament ara estic com si fora un xiquet a escola, mirant i descobrint coses noves.