Dies arrere l'Àngels Gregori em va convidar a participar en un recital de poesia que es farà al final del mes a Oliva per a commemorar la data cabdal al nostre país de l'expulsió dels moriscs. Malauradament, per raons de faena i d'estudis no podré assistir-hi. Jo havia creat un poema al tall de l'esdeveniment, però com que no hi aniré i com que és un poema tan i tan específic, doncs, perquè no es perda en el calaix i atesa la freqüència tan espaiada amb què aporte poemes al blog aquest, ací l'escric (i no recite).
Digues, quin mèrit ha tingut
que no menjàrem carn de porc?
Quin orgull podríem demostrar
negant a la boca que tastara el vi?
Amb el disgust de la impotència,
amb la recança,
volia poder recordar només
aquesta part anecdòtica d'uns retrets.
Però hom no pot foragitar
allò que realment dol,
allò que fa mal de veres.
De què ha servit pregar cinc voltes al dia,
si no hi havia ningú que escoltara?
Per què ens hem jugat la vida de blanc per la negra,
si no hi era ningú per a considerar-ho?
Abatut per la pena del segle que s'ensorra
va entendre que la fe és un miratge,
perquè la força està en els fets de l'home,
i no en la confiança en les promeses intangibles:
a la terra l'home disposa el món
i ell no era dels qui disposaven.
Del tacte d'una clau recorda una esperança,
malaguanyada,
i animal de records, a hores d'ara
convindria que la indiferència
l'embolcallara.
