dissabte, 24 de maig del 2008

La vaca cega

Trobe que, al poema de la vaca, li ha passat el mateix que al poema dels Algadins: no cal dir que poèticament tant Maragall com Llorente són dos mons diferents, però tinc la sensació que els dos poetes han esdevingut carn d’un sol poema que es repeteix constantment, any rere any, als llibres d’escola.

Vaig conéixer el poema de “La vaca cega” quan vaig començar la carrera, en l’assignatura “Introducció a la literatura catalana del segle XX” (impartida per la professora benvolguda Assumpció Bernal). Encamant en vaig perdre la pista, ja que després no he llegit gaire coses de Joan Maragall, si no és en alguna antologia. Però temps arrere me’n va vindre la flamerada, de manera que ara podia fer-li l’homenatge.

Al remat, sincerament, el poema no és que em diga molt, però m’agradaria fer entendre que els versos aquests sí que són un bon exercici poètic.


Música: Felix “Don’t you want my love”

divendres, 16 de maig del 2008

Hui has decidit

Deixar-se barba (o no afaitar-se a sovint) és considerat a voltes com un acte de rebel•lia; en els meus anys de carrera, he vist com molts companys es deixaven no ja barba de pocs dies, sinó barbes considerables. En el meu cas, que no sóc de pil•lositat abundant, també vaig deixar que la cara mostrara pèls, amb la curiositat que eren negres, blancs, roigs i rossos: fet i fet, una barba estranya, comparada amb la dels altres, cerrades, atapeïdes i dures de color. La mata aclarida que em deixava créixer representava això, una mostra de rebel•lia, però més que res per trencar costums: el meus pares es quedaven sorpresos que el fill acostumat es deixava un tros de cara per a afaitar(perquè, al remat, el que em feia a la cara era deixar-me la pereta tan famosa).

No cal dir que identificar barba amb rebel•lia pot resultar estúpida, però en moltes ocasions el jovent s’entesta a fer coses molt estranyes per a manifestar un encontre amb els adults, i com que a mi ja em representava un element d’estranyesa davant els meus pares, acostumats a una cara neta i fina els dissabtes (o dates assenyalades), doncs ja m’anava bé.

Aquest poema té una veu diferent, una segona persona que sembla que té algun poder sobre la resta, i el fa servir envers algú que té ganes de rebel•lar-se , i com a poderós que és, talla i cus en el món que la veu del Dos poals... retrata al llibre. Qui no s’ha encontrat mai una veu semblant?


dissabte, 10 de maig del 2008

Dos poals de sabó

L’estiu passat l’associació Amics de Teulada em va convidar a participar en un recital de poesia que organitzen per agost. L’acte tenia dos parts: en la primera els lletraferits del poble recitaven els poemes propis, i la segona estava reservada al poeta convidat, en aquest cas jo. Aquest recital té l’encert que no només hi participen poetes amb obra publicada, sinó que també hi tenen veu les persones en general que tenen aficcions poètiques, les quals poden disposar d’un faristol des d’on dir-hi la seua: podran agradar els poemes o no, però el fet és que qualsevol persona pot sentir-se important en ser escoltada, en un ambient poètic i celebratiu.

Aquell dia que vaig recitar jo, m’ho vaig passar molt bé: en camp local jo era el visitant (els únics del meu poble per a fer-me costat, els meus pares) i els de l’associació em van tractar afectuosament. Em van convidar a sopar de recapte i em van obsequiar amb una botella de mistela i un gravat. Per la meua part, per a no decebre’ls, vaig preparar, a banda dels poemes, uns vídeos per a trencar el gel: u ja l’heu vist, i aquest que presente ara, el segon (per cert, hi haurà un tercer...).

diumenge, 4 de maig del 2008

Hooray

Aquesta setmana he passat uns dies a Gal·les i a Anglaterra. A banda de raons de plaer, hi he viatjat també per raons de faena poètica. He anat a Leicester a fer un taller de poesia avantguardista i un recital. Ha estat el meu debut internacional, i l’experiència, més que positiva: un valencià que recitava en català convidat per una universitat anglesa. Açò es mereixia aquest poema. Al remat, gràcies Anna per la revisió.