dilluns, 24 de maig de 2010

Tramuntana fusió

Aquest és u de tants poemes que tinc de circumstàncies. L'he recordat aquests dies i he decidit recuperar-lo.


No tindrem mai por de la tramuntana

que unfla les veles i brama en la muntanya

que gela les cases i tanca la gana.


Deixarem que ens abrace de manera tendra,

que ens calme dolça,

que ens cobrisca delicada.


Amorosits, no tindrem mai por de la tramuntana

perquè ens adorm amb la música

i ens escalfa l'ànima.


3 comentaris:

Teresa ha dit...

Sí, això deu ser quan n'hi ha dos, perquè quan n'hi ha un de sol, l'única manera d'escalfar-se l'ànima i el cos sencer és amb radiadors i, de vegades, ni tan sols així...

dospoals ha dit...

Després llegir el poema una altra volta, entenc que la veu poètica diu que és la Tramuntana qui farà el paper de companya. Per tant, bé amb companyia, bé a soles, la tramuntana serà avinent.

Oreto ha dit...

Visca la tramuntana!