dilluns, 19 de setembre de 2016

Sulpícia 1

Dies arrere vaig ser convidat a participar en un recital de poesia dins un jaciment arqueològic. La proposta venia del curador, el denier Josep Antoni Ahuir, que hi treballa durant els mesos de l'estiu, en una mostra afegida de donar més vida i publicitat el lloc, situat vora mar dels Poblets. La meua intervenció no va ser la lectura de poemes meus, sinó que vaig pensar que seria adient, atesa la natura del lloc, recitar algun autor llatí. Vaig triar immediatament una dona poeta però la realitat va demostrar que en l'imperi romà la poesia era vetada a les dones i que d'aquestes no hi han texts literaris. Bé, llevat de dos casos: del primer, la poeta es diu Sulpícia i només se n''han conservat poemes inclosos en una antologia dita Corpus Tibullianum i que podeu llegir ací; del segon, es diu també Sulpícia, però no n'han sobreviscut texts.

Quan he tirat mà de la xarxa per a trobar els texts de la primera Sulpícia i poder recitar-los m'he trobat que en català, no n'hi ha res. Ni blogs, ni Viquipèdia ni altres webs en transcriuen poemes, cosa que sí que fan l'anglés, el castellà, el francés, l'italià, per exemple. Sí que és cert que la dita Sulpícia ha estat traduïda al català, a càrrec de la Fundació Bernat Metge, però el googlebooks només en permet llegir el primer poema, amb la qual cosa he hagut de traduir jo els poemes.

La meua intenció en els escrits següents (en seran sis) serà publicar les traduccions aquestes meues. No sóc expert en llatí i si hi han incorreccions, apreciaré les indicacions. 

 
A la fi vinguda és l'amor, la qual em siga
reputació haver amagat per vergonya que denudar a algú.
Suplicada la Citerea pels meus versos
la va portar i dipositar en el nostre si.
Va complir la promesa la Venus: que el meu goig conte,
si es dirà d'algú que no va tenir el seu.
No vulga jo lliurar en tauletes segellades res,
perquè no ho llija ningú abans que el meu.
Però haver pecat agrada; és avorrit posar cara de reputació:
seré dita que vaig ésser digna amb un digne.


Tandem venit amor, qualem texisse pudori
quam nudasse alicui sit mihi fama magis.
Exorata meis illum Cytherea Camenis
adtulit in nostrum deposuitque sinum.
Exsolvit promissa Venus: mea gaudia narret,
dicetur siquis non habuisse sua.
Non ego signatis quicquam mandare tabellis,
ne legat id nemo quam meus ante, velim,
sed peccasse iuvat, vultus conponere famae
taedet: cum digno digna fuisse ferar.