(Tanque. No em compensa. La meua intenció era promoure un lloc d'opinió i de reflexió poètica, i valorats els resultats, he comprovat que no he sabut reeixir-ne. Ací deixe el darrer; no sé si en penjaré més)
Raïm de vent de Júlia Zabala és un llibre difícil per a mi (i els que han vingut després hi han continuat la línia). Té unes referències que no he viscut, descriu un món que no m’és habitual, si no és que el veig per la televisió, fet i fet, a molta distància; pel que conec de Júlia és doncs un món on ha viatjat, que ha observat i viscut d’acord amb els seus estudis i interessos personals. Tot un món diferent del meu, del qual puc sentir empatia, però que no és meu.
Tanmateix, en aquest llibre sí que hi reconec una violència molt evident, gens superficial, i que es centra en un col•lectiu ben concret. La veu poètica escrivia aquests versos sent molt jove i fa cosa intuir que en aquesta joventut hom puga desplegar una violència, un patiment i una frustració considerables, a l’hora de retratar la vida i la societat del sud del nostre sud, que en el meu cas només he vist en pel•lícules, telenotícies, fotos, etc.
Tanmateix, en aquest llibre sí que hi reconec una violència molt evident, gens superficial, i que es centra en un col•lectiu ben concret. La veu poètica escrivia aquests versos sent molt jove i fa cosa intuir que en aquesta joventut hom puga desplegar una violència, un patiment i una frustració considerables, a l’hora de retratar la vida i la societat del sud del nostre sud, que en el meu cas només he vist en pel•lícules, telenotícies, fotos, etc.
Música: And One, “Metalhammer”.
