divendres, 25 d’abril de 2008

Assumiràs

Ara fa cinc anys que Tràfex, el grup de recitadors del qual forme part, vam commemorar la mort de Vicent Andrés Estellés amb un recital al poble (ho pense ara i ho considere com la meua presentació oficial com a recitador). Aquell diumenge poètic, Tràfex va fer un recorregut pels temes més importants que tractava Estellés en poesia: la mort, la vida diària, l’amor, la postguerra. La sala del recital era plena de gom a gom i els espectadors es regalaven amb cafens, misteles i dolços, en una sobretaula agradable de final d’hivern. Els nostres nervis s’escampaven per l’estança i com a detall juganer vam col•locar al faristol un morter de fer allioli (poema que també vam recitar i que ja ha estat penjat ací).

A mi, em va tocar acabar el recital, i com a final, vaig recitar els poemes “Muixeranga” i “Assumiràs”, els dos en u, mentre sonava en directe de dolçaina i tabalet la Muixeranga. No sé fins a quin punt va ser compartit o estés, però jo em vaig emocionar molt: per la música, per l’ambient, pel que representa el poema, per la quantitat de gent que va vindre, pel descans d’haver realitzat un acte cultural, encara que modest, amb molta il•lusió.

Ara fa quinze anys que Estellés va faltar, però el poema, que ja té anys, malauradament està més que vigent. Potser hom podria titllar Estellés de presumptuós per proclamar-se la veu i la consciència d’un poble, però des dels nostres dies estant, alguns poden entendre aquesta actitud. Altrament, el que no pot ser acceptat és que encara als nostres dies algú es senta amb la responsabilitat de fer-ho, en un temps en què el mot valencià acabarà prenent un altre significat. Però sobre aquest tema n’hi ha molt que furgar.


Música: The Prodigy, "Breathe"



dijous, 17 d’abril de 2008

És trist

Vaig voler estudiar filologia perquè pensava que estudiant la literatura m’ajudaria a ser un bon escriptor: he de dir que va ser al COU quan vaig decidir escriure, concretament poesia. Haver estudiat m’ha servit de molt, per a bo i per a roí. Ara la cosa serà dir quina ha estat la cosa bona i quina la dolenta, tot depenent del manera de considerar-ho. Bé o malament, no només he llegit molts llibres de literatura, sinó que hom m’ha fet veure alguns interiors de la literatura, per exemple, manies i preferències de professors; actituds de crítics literaris, que, en veure-les juntes, es contradeien; cànons literaris; maneres d’actuar en premis literaris, etc. Tot el conjunt va servir per a fer-me veure que la literatura era alguna cosa més que escriure, que hi ha tot un món soterrani que cal tenir ben present.

Com ja he contat en altres situacions i en altres llocs, tinc una inquietud molt gran: la de la mediocritat. A l’hora de crear aquest Dos poals m’ha estat punxant contínuament aquesta preocupació. Parlar de llibres a la facultat i considerar quines obres eren bones i quines dolentes; jutjar quin moment d’un autor és brillant o mediocre; discutir quin moment literari és més esplendorós o més decadent; valorar qui pot arribar a ser una figura literària indiscutible o oblidable; tot açò ha fet que em plantejara com havia de ser la meua obra.

He sentit desassossec mentre he anat escrivint els meus versos. M’he acomparat amb altres poetes. He sentit decepció de veure com es donaven segons quins premis. M’he enfadat amb la crítica literària. Fet i fet, he patit molt per raó d’aquest mot que em segueix en la producció de versos, com és la mediocritat. He volgut reflectir aquest rebuig fent servir l’aburgesament, juntament amb tot el que implica aquest tipus de vida. Al remat, aquest poemari primer que he publicat és un recordatori per a mi en un futur, per a fer-me conscient que aquesta intranquil•litat no acabe guanyant-me (una altra cosa serà si ho aconseguiré o no).

divendres, 11 d’abril de 2008

Esbós d'una elegia

Aquest és el poema que més m’agrada de l’Estellés. L’he llegit moltes voltes, però de manera espaiada de manera que no l’avorrisca i conserve encara el poder de commoure’m. Malgrat que jo hi faria alguns retocs, el conjunt és d’una exquisidesa impressionant i d’una sensibilitat que m’esgarrifa. És u dels poemes que m’agradaria escriure.

Música: The Object “BSO Terminator 2”



dissabte, 5 d’abril de 2008

El pi

“El pi de Formentor” és el segon poema que vaig haver d’aprendre de cor quan era 8é de l’EGB (2n de l’ESO), però aquesta volta la mestra no ens va fer recitar-lo (¿potser perquè va considerar que no pagava la pena fer l’activitat, tal volta perquè el primer recital va ser un fracàs? No ho recorde bé, tanmateix). Com el dels Algadins que ja he recitat abans, aquest poema també sol aparéixer als llibres d’institut per a treballar el tema de la poesia. Altrament, he tingut el plaer de visitar el cap de Formentor i m’he fet la il•lusió de suposar que u dels tants pins que hi han devia ser el que cantava el poeta mallorquí. Roda i volta, per una cosa, per l’altra o per l’altra hi guarde simpatia, de manera que he decidit enregistrar-lo en aquesta finestra.




Altrament considere que la veu poètica amb aquest poema ha endegat una propaganda un poc exagerada envers el pi. Perquè, sincerament, els pins no crec que arriben ni a ser més vells que l'olivera, ni més forts que el roure, ni més verds que el taronger. Com diríem actualment, crec que l'operació de màrqueting ha sobrevalorat massa les qualitats del producte.


Música: The Chemical brothers, “Hey girls, hey boys”