dilluns, 17 de març de 2008

Tu defensaves...

Estant a Londres d’Erasmus vaig descobrir que al món estranger (no només a València) hom podia trobar literatura catalana. Com un ingenu vaig quedar meravellat de trobar Foix, March, Martorell, Monzó, Calders, Estellés! a la biblioteca de la facultat. Recuperat del sacsó que em va espolsar el provincianisme amb què havia viscut anys arrere durant la carrera, no vaig estar-me d’agafar llibres i mirar-los. En una d’aquelles vaig obrir un llibre d’Estellés i vaig ensopegar amb el poema de l’allioli. El vaig trobar tan divertit, tan genial, tan... que l’escrivia a les cartes que enviava des de Londres.

Anys després, en un recital que vam realitzar per commemorar que Estellés feia deu anys que havia faltat, hom va recuperar el poema de l’allioli, però jo no el vaig llegir. És per això que ara és el moment de retre l’homenatge al poema: ara que fa deu anys que vaig viure a Londres una de les experiències més cabdals de ma vida; ara que fa deu anys que vaig descobrir que al món també hi ha poesia catalana; ara que la meua llengua és igual de digna que qualsevol altra malgrat els disgusts i els atacs que alguns sectors de la societat s’encaboten a donar-me i fan el possible perquè desaparega.


Música: Moby, “The lobby theme” de The Matrix

dilluns, 10 de març de 2008

Pano...(sons inintel·ligibles)...talà.

Aquest poema va sortir a partir d’una cançó de l’Andrés Calamaro mentre preparava el sopar al pis de Benimaclet (havent acabat ja la carrera, em vaig traslladar juntament amb els companys del pis a viure els darrers anys d’estudiant a Benimaclet. Va ser en aquest moment que vaig sentir l’experiència benimacletera de saludar gent coneguda, de veure els tramvies, dels dijous de picadetes, de cerveses i de cinema). El Paco, un amic de Pego, va dur el CD doble del Calamaro i el sentíem mentre cuinàvem. En una d’aquelles cançons vaig ensopegar amb uns versos que em van encisar, però el fet és que no havia entés bé el que deia (com sol passar amb algunes cançons, que hom entén el que li sembla). La cosa és que després d’adonar-me de l’error d’apreciació, vaig trobar els versos vulgars; que, roda i volta, m’agradava més la part que jo havia canviat que la que ell cantava.


A partir d’aquest error vaig compondre aquest poema. Aquest error em va proporcionar una imatge, una metàfora, per a donar sentit al poemari dels Dos poals.



dimarts, 4 de març de 2008

Hoch

Aprofitant que anava a la fira de Frankfurt, doncs...

Gràcies a Mavi Lucas pel repàs que em va fer al que jo havia fet a bonament.