dilluns, 21 de gener del 2008

Els meus pares

L’últim any de la carrera vaig fer treballs diversos de poesia i en u d’aquests vaig estudiar més pregonament les Elegies de Bierville. Aquestes elegies, ja les havia llegides un curs abans i em vaig quedar igual que estava: que eren molt difícils i que al final no em van deixar cap pòsit. Però en aquest treball més intens ja m’hi vaig enfrontar amb més decisió (m’hi anava la nota, òbviament); malgrat la complexitat hi vaig percebre imàtgens realment boniques, poderoses. Molta gent que parla d’aquestes Elegies assenyala de forma negativa aquest tema de la dificultat, i en el Dos poals... vaig pretendre utilitzar aquesta impressió hermètica. D’aquesta manera vaig recrear la imatge del fons de la mar d’una d’aquelles elegies com a reflex de la poesia intricada, bella, però que té el perill d’ofegar els submarinistes que s’hi enfonsen, no només per l’exuberància de la bellesa, sinó per l’embriaguesa, a la llarga, de les botelles d’oxigen que pot provocar col•lapses i esvaïments.

Lligat a açò, per a aquest poema vaig voler emprar una veta que em dóna joc, com són les pors múltiples que tenen els progenitors envers els fills menuts: en aquest cas, quan s’està a la mar. Aquests pares protectors podrien representar un paper coercitiu, i davant aquesta prohibició d’anar més enllà, la veu no té cap altre camí que excel•lir de totes, totes, en inferioritat de condicions, sobresortir malgrat aquest desavantatge.

Finalment, com a detall curiós, el castell de què hom parla no és d’aquests que es fan amb poalets, sinó dels que es fan a grapats de sorra caldosa: exemple, doncs, d’aquests intents de fer les coses de forma alternativa.



2 comentaris:

nimue ha dit...

doncs mira que a mi la poesia hermètica no m'atrau massa però les Elegies les recorde amb un plaer immens. Supose que perquè les relacione amb bons moments en general i perquè el senyor Pérez Muntaner va aconseguir que m'agradaren.

El teu poema no em sembla hermètic! fins i tot pot arribar a sembla naif (i per a mi dir que les coses són naif és llançar floretes. Ho dic perquè algú vegada algú se m'ha sentit ofés) Però amb l'explicació que has donat guanya profunditat, clar...

dospoals ha dit...

En el meu cas, ni el Carbó ni el Montaner ens van "explicar" les Elegies (el primer perquè no va voler i el segon perquè va estar de baixa i no el va substituir ningú).

Sobre semblar naïf el poema, no ho havia vist d'aquesta manera, però ara que ho dius, sí que hi té un toc. De fet, en el poemari que he acabat, potser trobaràs moltes més referències.